Hernán Cortés se escribe con ñ

informació obra



Sinopsi:

Llegim el passat per interrogar-nos sobre el present. És el que es proposa la dramaturga i directora Sílvia Ferrando en una peça que és la tercera d’un conjunt de quatre. Les primeres les va posar en escena amb la companyia José y sus hermanas, de la qual va ser membre fundadora i en va formar part fins al 2019. Eren Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (2017), una trobada amb el franquisme i amb l’herència que ha deixat en les generacions més joves, i després Armas de construcción masiva (2018), sobre l’educació en totes les seves formes. Ara, la dramaturga es pregunta què queda, en les nostres ments i la nostra manera d’actuar, del passat colonial que arrosseguem. Som realment conscients del passat colonial del nostre país i el que va implicar? Com l’avaluem? Com ens afecta? L’autora proposa que no sigui un col·lectiu homogeni el que respongui en escena aquestes preguntes sinó que ho facin generacions diverses fent servir llenguatges diferents i partint de referents dispars. Perquè només qui explora el passat té els elements necessaris per passar comptes amb el present, per observar-lo amb una certa distància.

Sílvia Ferrando és directora d’escena, actriu i dramaturga des del 1995. Està doctorada en Arts Escèniques per la UAB i llicenciada en Dramatúrgia i Direcció per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, i en Matemàtiques per la UPC. Exerceix com a docent d’interpretació, direcció escènica, i dramatúrgia i escenografia a l’Institut del Teatre, on també és responsable de l’àrea de Recerca i Innovació.

Crítica: Hernán Cortés se escribe con ñ

07/07/2021

Com el joc dels gats i la rata

per Jordi Bordes

En un taulell d'escacs, en les caselles fosques, 4 peons negres en una banda (els gats) i un peó blanc (la rata) en l'altra. Tots es mouen en diagonal. Els gats han d'aconseguir ofegar la rata, eliminar-li cap possibilitat de desplaçament. El moviment dels gats és sempre cap endavant; el de la rata, li permet moure's també a cap enrere. Aquest dispositiu juga Sílvia Ferranodo a Hernán Cortés se escribe con ñ, que s'hauria d'haver estrenatet en el Grec del 2020 dedicat a l'Amèrica Llatina i que ha debutat finalment aquest 2021 en l'edició dedicada a l'Àfrica. Hernán Cortés es un exemple que tindria rèplica en tants d'altres colonitzadors d'abans i d'ara. En el fons, l'obra qüestiona la cnstrucció del relat històric (que escriuen els vencedors). I aprofundeix en la perversitat de diferenciar l'altre, de singiilaritzar-lo com a fórmula per a deshumanitzar-lo i poder blanquejar la consciència: Sembla menys greu matar un indi, un animal, que un de la pròpia espècie. Sobre Hernán Cortés l peça reivindica l'estratègia de Malintzin, la noia amb qui acabaria tenint un filñl (un dels primers mestissos), que va aconseguir persuadir els poblats que patien l'opressió asteca i, amb la bandera dels nouvinguts, vèncer l'enemic Moctezuma. És evident que la corona Castellana va donar legitimitat a les operacions d'Hernán Cortés, però també que va anar al començament prou per lliure, perquè no tenia els favors del virrei de Cuba. La peça, fuig de l'arqueologia i s'interessa per la intrahistòria d'ahir i dels efectes que pugui ocasionar avui.

A la peça, aflora una lluita del Poder que, des del segle XIX té forma de capitalisme. Pere Casaldàsliga arlava sovint que l'amèrica Llatina havia rebut un segon colonialisme espanyol amb l'entrada de grans empreses de l'IBEX-35 en les privatitxacions de serveis i recursos bàsics a l'Amèrica Llatina. En aquet sentit, la peça coincieix amb mirades com les d'Azkona & Toloza (Extraños mares arden, Tierras del sud i Teatro Amazonas) i amb la recent de Projecte Ingenu (La ruta de la Palta, també prevista pel Grec 2020 i que es va acabar estrenant a meitat de temporada).

L'espai buit permet la combinació de formes teatrals sense cap justificació. Es passa de la paraula i el diàleg amb el públic a la coreografia, la performance ritual, el cant o el pallasso d'un humor implacable. Hi ha l'empatia i la contradicció constant ensenyant les costures, els estrips des d'on es pot veure com l'intèrpret aborda el seu personatge. En part, una forma que pot recordar a produccions de José y sus hemanas que Ferrando va dirigir els dos primers espectacles Los bancos regalan sandwicheras y chorizos i Arma de construcción masiva). La companyia, de procedències molts diverses, és molt més descojuntada que la de José... Vist en distàcia aquesta heterogeneïtat és coherent amb la peça. tots els actors i personatges reclamen una major igualtat i respecte entre humans. Pretenen visibilitzar tant els poderosos que s'amaguen sota el capitalisme com també els desheretats. Que es pugui construir una societat ben compacta i solidària, i s'eliminin provilegis del passat. S'alcen en proclames, se solidaritzen amb les diferents lluites però no s'avança de forma ordenada, implacable i s'obre uns espais per on el peó blanc segueix viu i invisibilitzat gaudint d'una riquesa que la majoria no pot ni imaginar. Es podria dir que els gats perden. La rata guanya.