La darrera peça de l'Arnau itinerant s'ha representat dins del Grec. Un moviment que vol ser indominable per reivindicar la reforma i programació social del teatre de l'Ajuntament abandonat des de fa més d'una dècada, entra en l'espai protoinstitucional de l'Institut de Cultura de Barcelona. Els de LAminimAL que s'han destacat per unes peces de teatre fragmentat, amb una dosi de surrealisme delirant (Els reis de Shakespeare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth) o d'un compromesa reivindicació per la memòria històrica (El suïcidi de l'elefant hipotecat, La supervivència de les lluernes, Apocalypse uploaded) fan ara un cop de taula i plantegen què té de caspa i què té d'avantguarda l'espectacle de revista. Van ser un revulsiu durant la República i també durant el final de la dictadura i la transició, tot i la presència de censors. Però, i ara, segueix sent un referent inconformista o és un reducte de la caspa que el franquisme es va apropiar? Al vídeo, Glòria Ribera i Rodrigo Cuevs, diuen que el format encara té pólvora. Dissabte al matí a Passar revista, van convidar Las Glorias Cabareteras. I van tenir el seu moment de cutrelux (marca Cubana) quan a una de les artistasses se li va desenganxar la sola de la sabata en plena coreografia... Ni la Lina Morgan sortiria d'aquest jardí! Genial desinhibició les de la Glroas Cabareteras...!
L’espectacle de revista parteix d’un món paradoxal. Perquè el pit i cuixa, amb o sense plomes, i l’humor més o menys psicalíptic sonen a tronat, a bordell encobert. Però alhora en el seu escenari es barregen, des de fa anys, artistes que expressen la seva indefinició pel gènere, la seva reivindicació per sentir-se lliures vestint, ballant i cantant (o fent-ho veure). Com en el Rèquiem nocturn, de Pere Faura (que s’inspirava en All that’s jazz, de Bob Fosse), o en Las chicas del coro (recentment estrenat a l’Almeria i pendent de trobar teatre per fer temporada) es fa sorna de la impopularitat de les ballarines del cor. Que no apareixen en les llums de neó però que són “les que fan bonic”, realment al darrere de la imponent vedet que només ensenya plomes i s’endú la potència del focus. La proposta ha repescat la ballarina del Liceu Alicia Pérez-Cabrero que, als 65 anys, mostra un notable equilibri fent puntes. Tots volen ser Raquel Meller. Assegura Xavier Albertí en la seva ponència sobre el Paral·lel, arran de L'emperadriu del Paral·lel al TNC de fa unes setmanes, que la Meller va ser aquesta artista que va aconseguir arraconar la imatge que la cupletista, darrere l’escena, feia servei de prostitució). En realitat, les interpretacions són d’artista amb cos i ànima, que empodera, diverteix i trasbalsa el públic.
Passar revista s’ha fet al davant mateix de l’Arnau (que no arrencaran obres fins que hagin acabat moltes altres peces faraòniques com ara l’estació de La Sagrera, es lamenten). La Sala Apolo en el seu format escenari (amb una passarel·la central que garantia distàncies i alhora es barrejava entre l’audiència) va convocar en una inusual matinal de dissabte. Pujava les seves aranyes amb bombetes vermelles per donar pas a un espectacle musical, amb una notable orquestració (alternant instruments entre els quals hi havia bateria, contrabaix, guitarra, clarinet, violí i piano) sota la direcció de Neus Soler. LAminimAL es va caracteritzar pel gust del teatre sistèmic, sempre aleatori, amb les fórmules de José Sanchis Sinisterra (Dimecres). Desembolicat el paper superficial que la revista és casposa, han estirat per la banda més punky i s’han tornat a desmelenar. Reivindica l’art per sobre de la direcció (Daniela de Vecchi) i la dramatúrgia (Jordi Casado). I per sobre dels actors, les cantants solistes i les ballarines. Són políticament incorrectes i canten a l’humor de l’horror: l’odi acabarà demà. Implacable acudit.
