Rèquiem nocturn

Dansa | Nous formats

informació obra



Autor:
Pere Faura
Sinopsi:

El 1979, Bob Fosse estrenava All That Jazz, una pel·lícula semiautobiogràfica sobre la vida de Joe Gideon, un coreògraf addicte a la feina, les drogues i el sexe, que constantment somiava que flirtejava amb l’àngel de la mort. Quan li arriba el moment de la pròpia mort, canta i balla la cançó Bye Bye, Life, acompanyat de ballarines vestides de sistema nerviós i arterial, en un monumental deliri musical final, fins que la cançó és interrompuda en sec pel so de tancament de la bossa de plàstic que conté el seu cadàver.

Pere Faura ha volgut desenterrar All That Jazz, així com altres escenes i coreografies de Bob Fosse, algunes d’icòniques i d’altres més desconegudes, per fer-los una autòpsia actual i personal i reviure’n tot el potencial poètic, polític i polèmic. Cadascuna de les parts de la tradicional missa de difunts és traduïda o transformada en una nova escena cabaretera. Una seqüencia litúrgica fantàstica, laica, reflexiva i festiva que mescla el glamur i la sinuositat de Fosse amb la reflexió profunda sobre la idea de la mort tan present en els textos d’un rèquiem. Una cerimònia nocturna, solemne, macarra i divertida, que a poc a poc anirà desvetllant les raons, les motivacions i les frustracions que han portat l’autor a prendre la decisió d’acabar definitivament amb la seva vida com a professional de la dansa. “No és el meu cos sinó el del sistema el que està vell i rovellat. Mantenir-se ballant cada vegada és més difícil. He estat empès dansa avall.
Però que me quiten lo bailao... Ara només queda celebrar-ho.”

I per fer-ho, Faura ha unit textos, cançons, danses i videoprojeccions en una complexa coreografia per a deu intèrprets i dos músics en directe, Pere Jou i Aurora Bauzà, i la col·laboració especial de Pere Arquillué. Tot, per donar forma a aquest ritual una mica “in-disciplinari” que ens farà reflexionar sobre la inviabilitat de la dansa i la bellesa de la mort. Un funeral lluminós, amb molta ploma blanca i purpurina rosa, per celebrar el moment de morir, de marxar, però en un espai bonic i especial entre l’autoparòdia i la sàtira política, entre el llegat de la memòria i la incertesa del comiat, entre la ironia de la vida i la tendresa de la mort. 

A causa de les circumstàncies especials en què se celebra aquesta edició del Grec 2020 Festival de Barcelona, els artistes han experimentat limitacions i impediments a l’hora de dur a terme la seva feina, entre els quals hi ha la manca de temps per completar adequadament el període d’assajos i la necessitat de respectar les distàncies entre intèrprets. Aquestes circumstàncies han afectat les seves creacions, però, tot i això, han volgut compartir amb el públic el resultat del seu treball, com a mínim tal com es troba en el moment actual.

L'espectacle s'emetrà en diferit a través de la televisió betevé el dia 14 de juliol a les 20h.

Crítica: Rèquiem nocturn

08/07/2020

Pere Faura mordaç, laic i gamberro

per Jordi Bordes

Rèquiem nocturn té una frescor marca de la casa, que voleia entorn d'A chorus line. Compta amb un repartiment eclèctic, tant generacionalment com de tradició artística (Montse Colomé i Toni Viñals, com dos dels puntals més extrems). Però en tots hi ha les ganes de provocar, jugar, ballar i cantar més enllà del que imposi la Conferència Episcopal, o el temple de la Royal Shakespeare. Gamberro i visionari fins a la medul·la. Del DEP al GEP (Gamberro En Pau). Seductor. Expliquem-nos millor.

Després de la seva trilogia sobre l’art (amb una fatídica Sweet tyranny) ha decidit transformar la precarietat dels ballarins (i el seu anonimat) a tot un rèquiem. Ho fa acompanyat amb la contundència de Telemann Rec. (Aurora Bauzà i Pere Jou), que s’han passat del pub irlandès d’Aquella nit (Villarroel 2019) a la música sacra laïcitzada pels musicals de Bob Fosse. El coreògraf, dèiem, ha tornat a donar-se la carta de Creador Totpoderós i ha ensamblat la coreografia d'All that jazz amb els passos de Rèquiem, pervertint-ne la lletra i amb la seva dèria sobre l’extinció de la dansa i els ballarins. Serà l’última peça de Faura? Només un avís; ell adora els zombis (Incurables).

L’aparició final de Pere Arquillué acaba de reblar el clau i demostrar que la paraula arrossega i s’empodera, deixant als ballarins de l’èxit les escorrialles més insatisfactori. Faura fuig de la grandiloqüència eterna de les catedrals i opta pels escalfadors, maillots i cuir més pop i caduc. El seu cinisme és gamberro i, ara, juga a ensenyar-lo des d’un canvi constant de punts de vista per a un públic assegut (i ben separat) a tres bandes. La vida dels espectacles de dansa són tràgicament breus i, per això, rebateja la casa de la dansa a Catalunya com el Mercat de les Morts. Perquè l’equipament no es cansa de donar vida a projectes que esllangueixen en molt poques funcions. Sarcàstic, en realitat, reclama que la dansa superi la omnipresència del text. Potser per això el Glòria heavy metal final (reproduint els moviments de Liza Minelli a Cabaret) porten a l’èxtasi de l’últim ball de la discoteca (abans de la Covid-19).

Faura insisteix en el joc de les plantilles: utilitzar el mateix moviment sigui per a un treball de Rosas o per a John Travolta (Sin baile, no hay paraíso). En reiterar personatges pop com Liza Minell (Striptease) i Michael Jackson (Incurables). Té una mirada molt desinhibida i amiga dels jocs de paraules i dels eslogans i una empatia amb el públic (i molt probablement amb els ballarins que,teòricament, martiritza) que es fa còmplice.