Sin baile no hay paraíso

Nous formats

informació obra


Companyia:
Pere Faura
Autoria:
Pere Faura
Direcció:
Pere Faura
Intèrprets:
Pere Faura
Vídeo:
Desilence studio (escenografia visual)
Vestuari:
Txell Rezade
Il·luminació:
Israel Quintero
So:
Arturo Castillo
Escenografia:
Jordi Queralt
Producció:
La Comédie de Valence, CDN Drôme-Ardèche, Mercat de les Flors / El Graner, Fundació Catalunya-La Pedrera, La Poderosa
Sinopsi:

Format i premiat a Amsterdam (2006-2011), Pere Faura té un munt d’adeptes a Barcelona. Ho balla tot sense complexos i amb molt d’humor i ritme. El caracteritza l’apropiació d’elements de la cultura pop, com l’striptease, la música disco, els musicals o el porno. A Temporada Alta 2012 hi va presentar Striptease i Bomberos con grandes mangueras. I la peça d’ara Sin baile no hay paraíso (La meva història de la dansa) és un collage de moments icònics de la història de la dansa, per recontextualitzar-los amb ironia: hi ha homenatge, però sense deixar mai de capgirar-ne els estereotips.

Crítica: Sin baile no hay paraíso

22/11/2014

Patrimoni del ball en primera persona, deconstrucció divertida i lúcida

per Jordi Bordes

Pere Faura és un  artista que compta amb dos elements que el fan diferent: el seu treball coreogràfic que mescla la peça més popular amb la contemporània sense manies i una predilecció per il·lustrar el seu teball amb una notable vis comica. El ballarí barreja amb èxit quatre de les peces musicals ballades que més li han marcat com a artista. Són, aparentment, antagòniques però ell (després de treure suc amb les més sorprenents: Singing in the rain i Saturday night fever) les casa amb el punt cuminant d'El llac dels cignes i també amb Fase de Teresa de Keersmaker, coreògrafa i ànima de Rosas. 

El ballari les desgrana exposant-ho al públic amb un punt divulgatiu però sempre amb la ironia a punt. Spatreveix a coreografiar-ho amb videos que donen un aire més kitch. Però és que Faura no busca la bellesa, com la controvèrsia, pujar un punt la disco del Saturday..., fer evident l'estupidesa de Singing... o accentuar el romanticisme d'El llac dels Cignes. L'epíleg del ballarí arriba de la veu trencada de Leonard Cohen i el seu mític Dance me to the end of love, una peça versionada en els ritmes i l'aire que ajuden a fer vàlid el patrimoni coreogràfic d'un ballarí que fa dos anys a Temporada Alta (només per posar un exemple) feia un doble amb dos peces que fregava material de cabaret de carretera: Striptease (fent doblet amb una Demi Moore a la pantalla) i Bomberos con grandes mangueras, un títol que ben bé podria il·lustrar un film porno. Ara, a més d'aquesta desfassada incorrecció, balla i, puntualment, emociona.

Trivial