La meva admiració per la feina de Pere Faura és indiscutible. M'he referit a ell com el millor performer del país. I hi insisteixo. No és només pel seu sentit de l'humor, tant necessari en els temps que vivim. És sobretot per una afinada capacitat d'autocrítica amb la pròpia feina artística i, per extensió, amb el món de la dansa. Una especialitat a la qual ell dóna categoria d'investigació, omple de sentit actoral i difon moltes vegades entre un públic molt divers i a qui mai deceb. I ho fa des del control estricte dels productes que presenta i amb una enganyosa percepció de provisionalitat, de controlada improvisació. Danza y chistes és un bon exemple d'això, mentre que la peça de mig format Dansa real, ja! és la base sobre la que ha anat perfilant aquest nou espectacle estrenat el 2014 i que per fi ha arribat al Mercat de les Flors.
El títol és ben explícit: "Sin baile no hay paraíso. La meva història de la dansa". Un emocionat viatge a través de quatre solos ben coneguts: "Singing in the rain", de Gene Kelly; "You should be dancing", de "Saturday night fever", ballat per John Travolta; "Fase" d’Anne Teresa De Keersmaeker i Michele Anne de Mey, de la companyia Rosas i "La mort del cigne" de Maia Plissétskaia.
L'espectacle es divideix en dues parts diferenciades: en la primera disecciona amb intel.ligència didàctica els diversos elements conformadors de l'experiència artística. El moviment i les seves parts, la coreografia i la interpretació ballada, el paper del públic; i explica diverses anècdotes relacionades amb aquelles peces amb la veu en of d'Enric Arquimbau. Lluny de gravetats compositives i amb el suport d'algunes cites molt rellevants, convida a una reflexió general sobre la dansa. A mig camí entre la paròdia compartida i l'emocionalitat personal -fins en algun punt desbordant- des de la qual fa còmplice l'espectador d'una història tant fàcil de reconèixer, com estranyament dispersa. Abraça en un mateix escenari el cinema musical, el ballet clàssic, la discoteca i la composició minimalista de Steve Reich. I l'escenografia visual de Desilence Studio, sobre la idea d'espai de Jordi Queralt, serveix de punt d'anclatge per transmetre la màgia tantes vegades relatada de les primeres projeccions del cinema sonor; els vespres musicals del Studio 54; les primeres obres performatives de dansa contemporània; o el disciplinat ballet del Bolšoj de Moscou. I per fer possible aquesta amalgama de sensacions, l'aposta d'aquest sòlid equip creatiu és apel.lar el públic a imaginar, més que no pas grans concrecions sobre l'escenari.
És en la segona part on Pere Faura desborda aquella intencionalitat i afina la tesi coreogràfica: sobre la base d'aquelles composicions, desplega un solo arrelat en els eixos esmentats, però alhora alliberat. Mentre fa un homenatge a aquells que van senyalar-li el camí a seguir, se sustreu de la seva influència per esdevenir imatge en moviment actual, real, factible i incardinada sobre la realitat present, atent al públic que segueix les seves execucions i, sobretot, fidel a un estil, una manera determinada d'entendre el joc de la dansa -o més aviat la vida en dansa- amb què alliberar el propi cos i esdevenir performer i no només (ni tan sols) un ballarí que es mou als dictats de les modes o els imperantius artístics. Doncs bé: aquí és on probablement l'espectacle queda curt. Perquè si bé la construcció general porta a un clímax final de trencament i s'espera amb fruïció aquest moment àlgid de desconstrucció definitiva del lleguatge, es produeix un tímid pas enrera, una reserva, com una parada de salvaguarda que impedeix copsar tot l'instrumental personal i professional d'aquest artista. El terç final està lluny de la destacable radicalitat i creativitat forta d'anteriors composicions. No treu mèrit això al destacable conjunt, és ben cert, però té un excès de prudència interpretativa que tinc la impressió que l'allunya una mica de la frescor i ingenuïtat marca de la casa Faura.
----
P.D: Unes hores després de publicar aquesta crítica em fan l'observació que l'espai escènic és idea de Desilence Studio i que l'escenògraf Jordi Queralt s'incorpora com a col·laborador en el procés final creatiu. Gràcies per la puntualització!
