Soc el vent

informació obra



Autoria:
Jon Fosse
Direcció:
Marc Chornet Artells
Sinopsi:

El maig del 2007, el dramaturg noruec Jon Fosse estrenava, al Festival Internacional de Bergen, Soc el vent, una peça que aquell mateix any es tornava a posar en escena al Teatre Nacional d’Oslo. Crítica i públic es van deixar seduir immediatament per un text que parteix de situacions minúscules o anecdòtiques per crear moments d’un gran dramatisme, una obra que dibuixa amb poques paraules una imatge que sembla un paisatge minimalista, però que acaba revelant-se com el retrat interior de tota la humanitat. Dos homes conversen mentre naveguen en una barca, entre la boira que sura sobre l’aigua i, després d’aturar-se en una cala on mengen alguna cosa, continuen navegant fins que un d’ells es deixi caure a l’aigua i desaparegui. Reiteracions, silencis i una musicalitat especial caracteritzen l’estil de Jon Fosse que, com explica Marc Chornet, el director d’aquesta posada en escena, és capaç de fer aflorar la realitat profunda dels personatges partint de situacions minúscules i plantant batalla en tot moment contra la literalitat del que es diu en escena. En aquesta peça, les paraules són poques i semblen lleugeres, però contenen un pes i una profunditat que pocs textos assoleixen.

Com la resta de la producció de Jon Fosse, un dels autors contemporanis vius més rellevants de l’actualitat, aquesta obra s’ha vist poc a Catalunya, encara que el Grec 2011 Festival de Barcelona la va programar en una versió anglesa dirigida per Patrice Chéreau. Aquest cop, arriba a escena dirigida per un dramaturg i director que va ser fundador de la companyia Projecte Ingenu i que, des del 2019, s’ha fet càrrec de la direcció artística de l’Escenari Joan Brossa. Interpreten Soc el vent un Hans Richter d’origen alemany que hem vist al teatre, el cinema i la televisió i que té una experiència llarga en els nostres escenaris, i Manel Barceló (també guionista i dramaturg), que és un dels grans de la interpretació al nostre país.

Crítica: Soc el vent

02/07/2021

Cru ressò constant

per Jordi Bordes

El vent només té la garantia que existeix quan impacta en un altre cos. Quan algú el sent. Quan la vida d'una persona es escàpola perquè no se sent bé tal i com és i se sent incòmode donant-se a conèixer als altres, busca la sortida del vent. Fugir. Volar. Desparèixer. Hans Richter és aquest caràter atormentat, disgustat de sí mateix i que, tot i així, busca una última resposta de l'altre. Com si volgués escoltar el ressò que torna després d'haver llençat un mar, a l'horitzó. Li contesta Manuel Barceló, provant d'amanyagar-lo, de donar motius per seguir descobrint la vida. Aquest segon personatge es deixa persuadir per agafar una barca i apropar-se al límit de la cala. L'alta mar sembla perillosa; no accedeix a seguir fins a una roca una mica més enllà, fins que no ha comprovat que la mar és tranquila. En aquest silenci, en aquesta pau de llagut que es mou calmosament per les onades que el bressolen, l'amic troba una certa pau. Es reconcilia amb la vida momentàniament. Però en realitat, el que es proclama que és el vent, necessita una compan yia també per desaparèixer. així queda clara la seva decisió que si hagués pres sol, no tindria el matís. Com el vent, aquest personatge necessita l'altre per rebotar-hi la seva incomprensió.

El text hermètic de Jon Fosse obliga a baixar-lo a terra, a atorgar-li un cos i una vida concreta, que no es desvetlla. Aquesta peça va passar desapercebuda en la presentació del Grec 2011 amb la direcció de Patrice Chéreau (I am the wind), probablement per patir una incompatibilitat de dates al calendari d'aquell any. Ara, en versió catalana, dirigida per Marc Chornet, mira d'impactar en la platea del Teatre Akadèmia. Farà temporada a la tardor en aquesta mateixa sala, en principi. La duresa de la situació i la intensitat dels actors (l'única manera perquè el text respiri, tingui vida a platea) recorda aquella recent mirada al món desesperat de Van Gogh (L'olor eixordadora del blanc) o a la intrigant Cosmètica de l'enemic d'Amélie Nothomb.

L'espai, suggerent, evoca una escullera solitària i un volum rectangular que es transforma en barca. El text es va pintant amb els blaus, els grocs i els verds projectant ombres, transmetent veus apagades, com aportant capes a un text cru, auster, que posa la temperatura a una relació però no desplega pràcticament trama. També s'utilitzen les quadrícules projectades que tant bé descrivien l'univers del psiquiàtria a L'olor eixordadora... Certament, la peça és molt més psicològica que anecdòtica. I la resolució, contràriament al que pugui sembla la seva cruesa, projecta una certa reconciliació (equivocada, o no), un alliberament necessari que també clamava Sarah Kane a Psicosi de les 4.48. I que deixa els buits i els dolors en els familiars i companys que descriu No m'oblideu mai.