L'olor eixordadora del blanc

informació obra



Autor:
Stefano Massini
Direcció:
Moreno Bernardi
Sinopsi:

El gran pintor holandès és el protagonista d’un drama en el que tots els personatges estan marcats per la seva relació amb el color. El domini del blanc, que envaeix el manicomi de Saint-Paul-de-Manson, redueix a Van Gogh a un estat de total frustració i d’immobilitat. Durant el fragment d’una jornada, s’assisteix a la tragèdia de l’artista, reduït a ser presoner de la seva ment per la pràctica persecutòria amb la qual es menysprea tota forma individual de diversitat. Entre la visita del germà Teo del principi, la intervenció d’un director que defensa noves teories sobre l’equilibri de la psique i els seus misteris, i la reaparició de Teo al final, la percepció de Van Gogh sobre l’ocorregut posa en dubte la realitat mateixa que s’ha presenciat. El text de Massini és un quadre escènic que, d’una banda, expressa dramàticament la condició de Van Gogh, al qual se li impedeix comunicar-se i relacionar-se amb la seva mateixa identitat. I d’altra banda, comunica les possibilitats d’expressió de l’artista: des de la inspiració fins a la condemna en el silenci de la cancel·lació absoluta del color.

*****

Buscant la contaminació entre la paraula escrita i les veus escèniques -com si de variants de blancors es tractés, denses i subtils, fràgils i violentes- m’enfronto a “L’olor eixordadora del blanc” amb el desig de fer d’un teatre psicològic una forma valenta del llenguatge teatral. Capaç de compondre l’empelt possible entre matèries efímeres: en la psicologia, en les formes i en les dinàmiques d’expressió, com si els elements escènics, incloent als intèrprets, fossin diferents espècies vives. Veig als personatges de Massini com a esbossos de retrats que, si no fos per l’acceleració dels esdeveniments, no els distingiríem, i es quedarien confosos i contaminats entre si en la tela i en l’escena.

Moreno Bernardi

Crítica: L'olor eixordadora del blanc

23/05/2021

Els cinc sense sentits de la follia

per Jordi Bordes

Els arbres de Van Gogh són tortuosos (1853-1890), enroscats com ho seran les mans d'Egon Schiele (1890-1918). Els colors expressen un ànim, entre exaltat i pacífic. El director Moreno Bernardi (Ràdionit) ha procurat fer una dramatúrgia que repassi els cinc sentits del pintor dels gira-sols en la seva primera estada en un hospital psiquiàtric, a Saint Paul. Davant de la incertesa absoluta d'entendre res, de percebre res com a segur, (li demana al seu germà una prova per demostrar-li que és ell realment, en persona, el que l'ha anat a visitar) els sentits es fonen; tot s'entortolliga i es converteix en un malson esgotador.

La vista queda pertorbada pel blanc de la cambra. Moreno Bernardi té l'encert d'evitar plasmar els quadres a les parets de l'Akadèmia, projectades. A canvi juga amb un univers de signes (punts, ratlles, colors, requadres, línies, i només al final insinua uns dibuixos de figures humanes i un retrat dantesc). No es projecten els quadres més populars però sí que els descriu el seu germà petit, En Théo, en el seu viatge de París cap a l'hospital.

L'oïda també apareix distorsionada per l'ús puntual de manipular la veu microfonada i, durant tota l'estona, per unes converses que es trepetigen, i que poden respondre a una mateixa conversa, o no. Només amb el reclam dels diferents intèrprets de "silenci" s'atura la disbauxa i esdevè la pausa dramàtica. S'esborren tots els impulsos (també els projectats) i es refà la voràgine paulatinament.

El tacte és l'altre sentit present intermitentment en l'escena. El contacte és mínim i, sovint, té un aire més d'amenaça, de transmetre violència institucional, que d'abraçada fraternal tranquil·litzadora. No apareix el gust ni tampoc l'olfacte en la peça. Bernardi utilitza aquesta última, això sí, per a plasmar-la al títol. Que els fa combinar amb el de l'oïda (eixordadora) i la vista (del blanc).

El treball dels actors que intervenen en la peça és d'una radicalitat absoluta. Perquè aguanten les dues hores del muntatge en un estat de tremolors i moviments mecànics, enfollits, per transmetre el món que intueix un Van Gogh paranòic, carregat de desconfiances. El pintor l'interpreta David Menendéz (El percebeiro) que repeteix col·laboració amb Bernardi. Potser la insistència d'aquest món pervers, tort, inestable, que empeny espiral avall acaba esgotant el mateix públic que, tot i així, aplaudeix el desgast i generositat del repartiment.

La por principal d'un pintor és que li retirin els pinzells, la paleta i el cavallet. I que altres autors mediocres s'enduguin el reconeixement social. Tot es plasma en el doctor que, aparentment, el condemna a la pitjor de les tortures d'un artista. El quadre dantesc, desesperat, desproporcionat evoca a l'argument naïf de La Bella i la bèstia (quan atrapen el pare de la Bella per forçar el matrimoni) però és que, en realitat, Bernardi ens cedeix la mirada desconfiada d'un Van Gogh malalt, trasbalsat, per compartir el quadre. Aquesta opció radical no es rebaixa amb cap element d'escapatòria, d'esperança, de reconeixement. Només hi ha dolor i vulnerabilitat que esquitxa una emoció esperpèntica i descoratjadora. No hi ha compassió.