Soc el vent

informació obra



Autoria:
Jon Fosse
Direcció:
Marc Chornet Artells
Sinopsi:

El maig del 2007, el dramaturg noruec Jon Fosse estrenava, al Festival Internacional de Bergen, Soc el vent, una peça que aquell mateix any es tornava a posar en escena al Teatre Nacional d’Oslo. Crítica i públic es van deixar seduir immediatament per un text que parteix de situacions minúscules o anecdòtiques per crear moments d’un gran dramatisme, una obra que dibuixa amb poques paraules una imatge que sembla un paisatge minimalista, però que acaba revelant-se com el retrat interior de tota la humanitat. Dos homes conversen mentre naveguen en una barca, entre la boira que sura sobre l’aigua i, després d’aturar-se en una cala on mengen alguna cosa, continuen navegant fins que un d’ells es deixi caure a l’aigua i desaparegui. Reiteracions, silencis i una musicalitat especial caracteritzen l’estil de Jon Fosse que, com explica Marc Chornet, el director d’aquesta posada en escena, és capaç de fer aflorar la realitat profunda dels personatges partint de situacions minúscules i plantant batalla en tot moment contra la literalitat del que es diu en escena. En aquesta peça, les paraules són poques i semblen lleugeres, però contenen un pes i una profunditat que pocs textos assoleixen.

Com la resta de la producció de Jon Fosse, un dels autors contemporanis vius més rellevants de l’actualitat, aquesta obra s’ha vist poc a Catalunya, encara que el Grec 2011 Festival de Barcelona la va programar en una versió anglesa dirigida per Patrice Chéreau. Aquest cop, arriba a escena dirigida per un dramaturg i director que va ser fundador de la companyia Projecte Ingenu i que, des del 2019, s’ha fet càrrec de la direcció artística de l’Escenari Joan Brossa. Interpreten Soc el vent un Hans Richter d’origen alemany que hem vist al teatre, el cinema i la televisió i que té una experiència llarga en els nostres escenaris, i Manel Barceló (també guionista i dramaturg), que és un dels grans de la interpretació al nostre país.

Crítica: Soc el vent

13/10/2021

El difícil ancoratge en la vida

per Ramon Oliver


No tenen nom; segons el text o, no són altra cosa que l’Un i l’Altre. No tenen tampoc edat. A l’extraordinari muntatge de l’obra dirigit fa una dècada per Patrice Chéreau  , eren dos homes joves sotmesos als constants sotracs  d’una bassa agitada pels corrents d’aigua: la no menys extraordinària escenografia dissenyada per Richard Peduzzi, li donava a l’abstracció minimalista del text una humida i vertiginosa  fisicitat absoluta. Per contra, al bon muntatge dirigit ara per Marc Chornet Artells, es tracta de dos homes ja força madurs, movent-se en aquest cas  per les formes sòbries de les esculleres monocromàtiques  i les projeccions potser excessivament  policromàtiques  dissenyades per Alfonso Ferri. No sabem ni sabrem mai quin és realment el vincle que els uneix : aquests dos, podrien ser amics de tota la vida, o germans de sang , o amants. Fins i tot, podrien ser també les dues cares d’una mateixa persona, debatent-se entre el desig d’ancorar-se  ben sòlidament en la vida i no navegar per aquella mena d’oceans plens d’abismes que poden atreure amb més força que el cant de cap sirena, i el desig de desprendre’s de lligams i fondre’s amb el vent que no entén d’àncores. I les corrents submarines ocultes que et poden enxampar a la que et descuides, poden ser també contemplades com una metàfora d’aquell estat depressiu que acaba provocant naufragis vitals en el quals, totes les brúixoles perden el seu sentit.

Tot això , queda apuntat dins  del molt notable text de Jon Fosse ,que cal prendre’s com una carta de navegació oberta a múltiples possibilitats. Les que prenien Chéreau i Peduzzi com a punt de partida de la seva proposta, t’apropaven a la visceralitat que es mou per entre aquestes paraules que pronuncien l’Un i l’Altre, i que semblen mostrar dues posicions aparentment antitètiques davant l’existència ... tot i que potser no siguin altra cosa que la verbalització d’aquelles forces antitètiques que es mouen sempre dins de cadascú de nosaltres. Chrornet, en qualsevol cas, defuig el vertigen i la sensació de perill per la qual apostaven Chéreau i Peduzzi. I ens situa en esculleres es diria que més tranquil·les, potser  ; menys torbadores i agitades, potser massa properes a una zona de confort: les esculleres   per les quals es mouen un Hans Ritcher i un  Manel Barceló perfectament acoblats al ritme i al sentit que Chornet li vol donar a les paraules i als silencis de Fosse. Ofereix així una visió probablement  més assequible i més directament entenedora d’aquestes paraules i d’aquests silencis. Tot i que, a canvi, perdi la possibilitat de fer-nos sentir com a espectadors la sensació d’estar ficats a la mateixa bassa amb perill  de fer-nos sotsobrar en la qual es troben ( l’Un ben a gust i ben seduït per un sentit indefinible d’aventura vital , i l’Altre , ben a desgrat seu ) els dos personatges del text.