No tenen nom; segons el text o, no són altra cosa que l’Un i l’Altre. No tenen tampoc edat. A l’extraordinari muntatge de l’obra dirigit fa una dècada per Patrice Chéreau , eren dos homes joves sotmesos als constants sotracs d’una bassa agitada pels corrents d’aigua: la no menys extraordinària escenografia dissenyada per Richard Peduzzi, li donava a l’abstracció minimalista del text una humida i vertiginosa fisicitat absoluta. Per contra, al bon muntatge dirigit ara per Marc Chornet Artells, es tracta de dos homes ja força madurs, movent-se en aquest cas per les formes sòbries de les esculleres monocromàtiques i les projeccions potser excessivament policromàtiques dissenyades per Alfonso Ferri. No sabem ni sabrem mai quin és realment el vincle que els uneix : aquests dos, podrien ser amics de tota la vida, o germans de sang , o amants. Fins i tot, podrien ser també les dues cares d’una mateixa persona, debatent-se entre el desig d’ancorar-se ben sòlidament en la vida i no navegar per aquella mena d’oceans plens d’abismes que poden atreure amb més força que el cant de cap sirena, i el desig de desprendre’s de lligams i fondre’s amb el vent que no entén d’àncores. I les corrents submarines ocultes que et poden enxampar a la que et descuides, poden ser també contemplades com una metàfora d’aquell estat depressiu que acaba provocant naufragis vitals en el quals, totes les brúixoles perden el seu sentit.
Tot això , queda apuntat dins del molt notable text de Jon Fosse ,que cal prendre’s com una carta de navegació oberta a múltiples possibilitats. Les que prenien Chéreau i Peduzzi com a punt de partida de la seva proposta, t’apropaven a la visceralitat que es mou per entre aquestes paraules que pronuncien l’Un i l’Altre, i que semblen mostrar dues posicions aparentment antitètiques davant l’existència ... tot i que potser no siguin altra cosa que la verbalització d’aquelles forces antitètiques que es mouen sempre dins de cadascú de nosaltres. Chrornet, en qualsevol cas, defuig el vertigen i la sensació de perill per la qual apostaven Chéreau i Peduzzi. I ens situa en esculleres es diria que més tranquil·les, potser ; menys torbadores i agitades, potser massa properes a una zona de confort: les esculleres per les quals es mouen un Hans Ritcher i un Manel Barceló perfectament acoblats al ritme i al sentit que Chornet li vol donar a les paraules i als silencis de Fosse. Ofereix així una visió probablement més assequible i més directament entenedora d’aquestes paraules i d’aquests silencis. Tot i que, a canvi, perdi la possibilitat de fer-nos sentir com a espectadors la sensació d’estar ficats a la mateixa bassa amb perill de fer-nos sotsobrar en la qual es troben ( l’Un ben a gust i ben seduït per un sentit indefinible d’aventura vital , i l’Altre , ben a desgrat seu ) els dos personatges del text.
