Trobar l’encaix a la vida a uns els costa més que altres. Encaix en el col·legi, encaix en la família, encaix a la feina, encaix a un tipus de societat que els fa anar per un camí que no se senten còmodes de recórrer. Aquesta és la base d’un espectacle de clown i dansa que té suficient força per fer-nos riure i commoure’ns al mateix temps per les desgràcies, els dubtes i els infortunis de la Diana Pla. Aquest solo és un exercici catàrtic, un despullament emocional i físic, una autoficció, més auto que ficció, on ret comptes amb si mateixa.
Diana Pla juga a l’equívoc en una introducció on d’entrada sembla que l’espectacle no arrenca per algun problema. Forçada per aquest inconvenient comença a parlar de si mateixa i la primera anècdota de la dona que la compara amb el seu exitós germà, l’actor Oriol Pla, ja ens dona el to autobiogràfic (i autodestructiu) de la peça. Així doncs, Diana Pla fa una revisió del que ha estat la seva vida, de com s’ha anat trobant mentre es lamenta de no poder fer aquest espectacle, un espectacle que havia de ser mut.
Les misèries de la Diana passen pels seus intents de formar-se en les diferents disciplines artístiques: ball, circ o teatre. La comèdia està en com escenifica i explica el rebuig que va rebre i sentir en les diferents escoles on va anar. Anècdotes i gags serveixen per fer-nos entendre que la jove i inquieta Diana no s’acaba de veure còmode en cap disciplina en concret. Mentrestant la seva família, filla d’actors i artistes (Quimet Pla i Núria Solina) intenta treure-li el drama de la situació, impulsant la seva vena còmica. La pregunta “Perquè no fas una cosa que faci gràcia” és el mantra que s’anirà repetint al llarg de l’espectacle. Un oxímoron de categoria en el si de l’espectacle, però, tanmateix, un leitmotiv que deu complir la Pla cada dia. El camí de la Pla és menys ortodox, més d’agafar furgoneta i carretera, de trobar-se amb si mateixa. I quan es troba amb si mateixa, reviu episodis traumàtics de la seva infància, quan encara no se li havia posat nom al bullying. El terapeuta l’impulsarà a fer-se càrrec dels seus traumes a través de la cura d’una planta i a exorcitzar-los a través d’un espectacle. I ara sí, començarà l’espectacle mut que ens havia promès.
La sortida de la clown ja apunta maneres: una planteta seca a un test presagia un número basat en el desastre, en la poca traça, en l’equívoc constant. Però també hi ha moments pel sentiment alliberador com el playback que fa d’una chanson française. Mentrestant ha anat vestint aquesta làmpada de peu com si fos un maniquí. Però la Pla trenca el seu mutisme i torna a autosabotejar-se.
“Miss Cosas y yo” és un espectacle introspectiu on l’artista es posa en revisió constantment i res millor que fer-ho desdoblant-se fins a set veus diferents, set dianes que tracten de dialogar, buscant un final a l’espectacle mentre tracta d’entendre el sentit d’aquest i insisteix amb el mantra. Aquesta batalla dialectal continua, però, sent un exercici físic de clown que s’alternarà amb un nou trencament quan, a través de la dansa, mostrarà els atacs rebuts de petita.
L’exercici catàrtic d’autoficció de la Diana serveix per parlar de coses sèries, però sobretot per aprendre’ns a riure dels drames de cadascun. És un “gustassu” veure a la Diana Pla mostrant-se així, però sobretot per veure el talent clown pel qual ha nascut, el que ha heretat i el que estic segur que anirà explotant al llarg d’una carrera, espero, ben llarga.
