Diana Pla Solina s'està construint. Ho fa des de l'escenari amb el seu show Miss cosas y yo. Hi vagin, que riuran. Hi vagin que, molt puntualment, s'emocionaran. La tendresa de l'actriu topa amb la seva espontaneïtat. Amb la seva necessitat de saber quin reflex projecta el mirall quan s'hi posa al davant i d'agradar-s'hi. Ara està buscant la forma per sentir-se ella, convivint amb els seus estimadíssims fantasmes que són la seva familia (també d'artistes) amb qui encara ronden fent Travy. Amb una ironia, marca de la casa, explica els seus desencontres amb l'escena, el que defineix com a "tares" per les quals no encaixa amb el sector. Possiblement, aquestes diferències són, en realitat, els angles des d'on construir la seva forma expressiva, descosida, inestable (com la taula), amb salts d'agulla (com el seu playback sonor) i les sabates descordades.
Ella es mostra aparentment desprovista d'artifici, però, en realitat, vestida dels gags, les anècdotes i els gestos que l'han permès aguantar la mirada al públic i queixar-se que només la vulguin per fer riure... I enmig d'aquesta alegre escena, glaça l'audiència amb un record d'infància que mostra la crueltat dels companys de classe i, potser, l'estigma que la fa ser irremeiablement diferent. I la mare, potser amb ganes de fer gràcia, potser per un comentari inoportú sense mala voluntat, la descavalca quan li diu queno ha aprovat l'examen final de dansa "pels pèls". En fi, Diana (que entén que no pot fer d'actriu quan se sent atacada pel llibre El actor i la Diana, de Declan Donellan) va provant de treure's les manies davant de públic. Alguns d'això en diran que això és depilar-se.
D'espectacles amb actrius que exorcitzen el patiment per veure quin serà el seu llenguatge, hi ha un grapat de referències (com ara Ángela Palacios a Mirta en espera). D'espectacles còmics en què una actriu es desdobla en els seus "jo" (autora/ actriu/ mirada externa/ fan/secundària victimista i espectadora crítica), hi ha la icona de Sergi López (Non solum) i, en certa manera la genialitat d'Enric Cambray a Sàpiens. D'artistes que ballen, actuen i fan de clown per expressar el seu divertit patetisme hi ha les referències de Blai Mateu i Camille Decourtye (Là, entre moltes d'altres) i també l'univers de Pepa Plana (Paradís pintat), de Claire Ducreux (Refugiada poètica), o de Leandre (Rien à dire).
En Miss cosas... hi ha un bagul de propostes escèniques, de plantejaments dramatúrgics, que ensenyen com l'artista es troba en un creuament de camins. Ara és l'hora que decideixi quin és el camí a emprendre, com vol expressar-se. Ser, com a espectador, en aquest instant de valentia actoral és un petit privilegi. Si, a més, hi ha garantit un tendre i còmic retrat, que distreu alhora que apunta algunes ombres incòmodes, és una invitació prou generosa per no deixar d'apropar-s'hi. Diana té una força pròpia que es rebel·la a la de la seva família: se'n vol desentendre (agafar la furgoneta i voltar) per créixer i reconèixer-se. Podrà fer-ho si hi insisteix sense obsessionar-se i, llavors ordenarà millor els records, condensarà el gest i la intenció, presentarà un jo més ambigu per empatitzar íntimament intergeneracionalment (ara connecta, sobretot, el públic més jove). i, sobretot, podrà respirar sense demanar perdó a ningú. I les claus es desenganxaran dels dits per confirmar que, efectivament, ha arribat a casa, la seva. I que és indiferent si es depila o si se li descús la jaqueta per entrar a l'escenari.
