Jauna Dolores, que diumenge presenta el seu Massa diva per a un moviment assembleari al Temporada Alta, acaba d'estrenar el curt Miss univers (en el programa A distància del festival). Son 14 minuts de discurs en pla fix d'una entrevista aparentment espontànea al terrat des d'on es veu el panòptic de La Model i que, a mesura que avança el rodatge es distingeixen millor els llums d'una estructura a tocar del mar, que pampalluguegen. Des de la seva anònima tribuna (amb unes baranes que recorden les que coronen els edificis esquarterats de la Barceloneta i el Raval) escup uns pensaments que sempre destil·len un cert aire de superioritat. A les reines de la bellesa, els hi pregunten pel seu signe de l'horòscop i el seu color preferit. A ella li pregunten, en canvi, sobre el desig i si se sent superior al món obrer o si creu en Déu. La perversió està servida.
Per a la performer, orgullosa del seu abric de pells i la seva banda amb corona que la vesteix com la més desitjada de l'Univers (terrible antropocentrisme), es reconeix com a un objecte eròtic I només supera la por a la mort quan es produeix l'erotisme dels cors, confluint amb l'erotisme dels cossos. Ella recorda, vagament i amb desinterès, la seva etapa de cambrera en torns de nit i reforça la idea que ja no treballa, "que és Miss Univers". Es rebel·la a la pràctica del treball, que domina la humanitat però es nega a prohibir lleis; prefereix transgredir-les. Els manaments que avorreix són els de "No Mataràs" i els de "No cometràs adulteri". Si pot ser obvi el de l'adulteri per a un personatge que es considera desig eròtic ("Creus en Déu? "Sí, per descomptat, sóc un objecte eròtic") la violència del no mataràs li permet saltar de pantalla. I és que aquesta Miss univers, alter ego de Juana Dolores, sempre procura escapar-se per la tangent, donar opció a repreguntar al periodista que, això sí, escolta les respostes, La diva aspira a traslladar pensaments profunds mentre l'espectador veu com un lleó esquartera una zebra.
Juana Dolores no concedeix ni un sol pla (ni de recurs) al periodista al que no li posa ni micròfon. És un recurs més que passa amb baixa intensitat per encimbellar més si cap aquest pla insòlit, brut, reiteratiu. La mirada de Miss Univers no prova de seduir la càmera, si no de revelar una major altivesa al que diu, amb un posat quasi d'aristocràtica que va a repèl de qualsevo complicitat. Rodrigo García (darrerament més preocupat pel que es digui sigui prou agònic però menystenint la imatge icònica a escena com a 4) va imaginar fa uns 15 anys un personatge insòlit a Goya: Es tractava del treballador que vestia la mascota de l'Atlètic de Madrid els dies de partit, però que es delia per llegir i el seu desig intel·lectual era tenir una conversa filosòfica amb un taxista i colar-se al Prado per delectar-se de les pintures sense que ningú el molestés.
Angélica Liddell, a diferència de Juana Dolores i de Rodrigo García inclou al seu text brutal i descarnat algunes imatges pulcres, quasi místiques (Liebestod) de contrast. A Miss univers (altra vegada títol en català per a una obra que s'expressa en castellà) els lleons devorant carn (amb un atac impensable a un pare de família en un safari, a ulls dels fills i i gravat impúdicament pels acompanyants) són l'únic recurs a la veu mecànica que apel·la a una intel·lectualitat que, aparentment, mostra desinterès socialment pels plaers més rutinaris (i que garanteixen la conservació de l'espècie). Hi ha una maldat que s'intueix en aquest curt que, ni la cita de Goegrs Bataille desarma: "A molts, l'univers els sembla honrat; la gent jonesta té els ulls castrats. Per això temen l'obscenitat. No senten cap angoixa quan senten el cant del gall, ni quan passegen sota el cel estrellat. Quan s'entreguen als plaers de la carn ho fan, amb la condició que siguin insípids".
Juana Dolores desasossega. Obliga a posar-se en tensió per seguir-li el seu raonament i qüestionar les creences pròpies. és una intensa prova del 9 a la coherència personal. Ho fa des d'una distància que la manté distant. Segueix angulosa i irreverent que potser la situa en una mirada icònica però que la deshumanitza.
