Moeder

Dansa

informació obra


Direcció:
Gabriela Carrizo, Martin Zimmermann
Ajudantia de direcció:
Franck Chartier
Intèrprets:
Peeping Tom (TBA)
Autoria:
Peeping Tom (TBA), Martin Zimmermann
Composició musical:
Juan Carlos Tolosa, Raphaëlle Latini, Glenn Vervliet, Peeping Tom
Il·luminació:
Giacomo Gorini, Peeping Tom
Vestuari:
Peeping Tom
Escenografia:
Amber Vandenhoeck, Filip Timmerman
Producció:
Theater im Pfalzbau, KVS – Koninklijke Vlaamse Schouwburg, Grec Festival de Barcelona, HELLERAU, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, European Center for the Arts Dresden, Maison de la Culture (Bourges), La Rose des Vents, Taipei Performing Arts Center
Sinopsi:

Moeder, el segon lliurament de la trilogia que va començar amb Vader (Pare, 2014) i finalitzarà amb Kinderen (Fills, 2018), és una obra sobre la memòria que explora fins a quin punt el teixit de la vida és un mosaic o una xarxa que componem col·lectivament. 

Peeping Tom tracta el tema i la figura central (la memòria i la mare) d’aquest espectacle amb la mateixa mirada sensible i sarcàstica amb què aborda totes les seves produccions. Moeder és divertida i inquietant alhora. Pertorbadora però estranyament familiar: hi reconeixem la fascinació que ens produeix la sensació que el món ens sobrepassa, la mateixa mirada amb què observem, divertits, els nostres intents titubejants de fer encaixar aquest món en les nostres concepcions. No és estrany, doncs, que els intents dels intèrprets per construir la figura de la mare i els seus mons interiors en provoquin, alhora, la desconstrucció.

Crítica: Moeder

10/02/2017

Imatges hipnòtiques

per Montse Otzet

Si fa tres anys va ser Vader (Pare), ara és la figura de la mare la que inspira a Gabriela Carrizo dirigir Moeder, segona part d’una trilogia familiar que es completarà en un futur espectacle que té previst titular-se Kinderen, és a dir, fills.

Moeder exhibeix  l’alt nivell de qualitat que caracteritza les produccions d’aquesta companyia on la dramatúrgia, en aquesta ocasió sota la direcció de Franck Chartier, és altament acurada ja sigui en escenes de gran potència coral o en el més petit i aparentment insignificant gest.

L’obra  colpeix des del seu inici a causa d’ una imatge on apareix un tanatori amb el cos present de la mare, d’una mare que a mesura que avança el temps pren una dimensió polièdrica i que és present mitjançant un fort sentiment d’absència,  així com en accions i objectes que van trenant una memòria. 

Tres espais  acoten les vivències i records dels personatges: el tanatori, una sala de parts amb incubadora inclosa, i l’estança d’un museu.  Els ambients que es van creant en aquestes zones són hipnòtics i conviden a l’espectador a desenvolupar els sentiments que els personatges suggereixen. Malgrat hi ha accions molt descriptives, també hi ha escenes surrealistes o d’una obertura narrativa on la comprensió pot variar depenen dels ulls de cada espectador.

Un dels grans encerts de Gabriela Carrizo i Franck Chartier  és la manera en què reparteixen els valors del muntatge, és a dir, no tot recau en l’excel·lent creació i interpretació que fan els vuit artistes dels peculiars i inquietants personatges, sinó que també són molt exigents en l’escenografia (Amber Vandenhoeck, Peeping Tom),  el disseny d’il·luminació (Giocomo Gorini, Amber Vandenhoeck),  i la part musical (Raphaëlle Latini, Renaud Crols, Glenn Vervliet, Peeping Tom). Els creadors conjuminen amb gran habilitat aquests elements per narrar una història, plena de metàfores visuals,  que no esdevé  lineal en el temps, sinó que es desenvolupa mitjançant imatges inconnexes. Escenes que donen a l’obra un ritme pla, en moments fred i distant, però amb l’evidència que no fa falta cap catarsi ni gratuïtat escènica perquè el discurs impressioni i colpeixi.  

A més a més de l’absència i del dolor, Moeder  dóna espai  a l’humor, un humor de caràcter quotidià com també surrealista que arrenca somriures o arriba a límits engrescadors, com és el cas de la relació d’una dona amb una màquina de cafès o la figura d’un home nu posant com una escultura damunt del fèretre, per citar dos exemples.