Primer, va ser el pare, aquell “Vader” instal·lat a una residència de la
tercera edat que tampoc no acabava de respondre del tot al decorat que s’espera
d’una residència d’aquesta mena. I ben aviat, arribarà el lliurament dedicat
als fills, els “Kinderen” que, en qualsevol cas, també són constantment presents
als altres dos capítols de la trilogia
perquè al cap i a la fi , ningú no és
pare ni mare si no hi ha de per mig fills o filles. I perquè, com és ben sabut
però de vegades s’oblida quan toca exercir l’altre rol , tot pare i tota mare,
ha estat abans fill o filla.
Però ara, toca submergir-se en l’univers de la
mare, aquesta “Moeder” amb què Peeping Tom ens torna a oferir una bona mostra
de la seva creativitat aclaparadora. I de la seva capacitat per fondre en un
mateix espai escènic l’aparença d’una prosaica
realitat i l’aparent irrealitat que s’escola a qualsevol decorat quan
l’inconscient ve a coincidir amb el conscient. Tot plegat, dins un espectacle
en el qual, i tornant al que deia abans,
no saps mai exactament on es troba la mare del títol, perquè aquí la mare és
també filla, i el fill que ens mostra el retrat de la mare, es presenta tot
seguit ell mateix com a pare.
Tot comença amb un taüt, i amb el cos de la
mare ficat dins aquest taüt: al cap i a la fi , sabem que el punt de partida
del muntatge es troba en gran mesura en la forma d’enfrontar-se a la mort de la
seva pròpia mare de la directora i coreògrafa Gabriela Carrizo, tot i que a
mesura que el muntatge s’anava gestant , les referències maternals aportades
pels membres de la companya s’hi van anar incorporant . Però l’aparença de
tanatori es veurà ben aviat modificada, quan comencem també a percebre que ens trobem més aviat dins d’un
museu. Un museu també ben peculiar que podríem qualificar com aquell museu de
la memòria que tots tenim ubicat dins nostre, i en el qual els records no
pengen estàtics de les parets, perquè són quadres vius que es van modificant a mesura
que passa el temps i es posen a dialogar amb altres records. Al museu de Peeping
Tom , el terra es pot transformar prodigiosament en una invisible superfície aquàtica que pren
forma només a través de la força dels sons. I si els sons són sempre
significatius, en aquest esdevenen directament essencials: la companya s’ha lliurat a un
fascinant treball sonor que crea impagables imatges auditives. I al museu de
Peeping Tom, els quadres poden actuar com forats negres disposats a xuclar qui
s’apropi massa a la veritat oculta de la pintura. En aquest recinte, els cors
pintats són tan sensibles que quan es posen a sagnar provoquen hemorragies que
ni la més eficaç dona de fer feines – a l’establiment, en treballa una de ben
diligent- es capaç de poder netejar. I en aquestes parets en les que mai t’hi
pots trobar avui al seu lloc el retrat que havies admirat ahir, l’absència d’un
quadre pot provocar un atac de melangia: sensacional, el moment en el qual
l’absència de la mare es representa amb
la il·luminació que es va fonent en el rectangle deixat per la imatge
que ja no hi és. Aquí, els crits d’un part es fonen amb els crits d’aquell “Cry
Baby” immortalitzat pels crits de Janis Joplin. Aquí, les incubadores mai
acaben d’incubar , perquè dins seu t’hi pots trobar nenes ja crescudetes que no
sabem si es neguen a néixer del tot, o si hi ha algú altre que els hi està
impedint . I aquí, si vols que la màquina de cafè t’obsequiï amb un bon
capuccino, has de saber com parlar-li amablement i trobar les paraules capaces
de fer-la reaccionar. El que, ja de pas, em serveix per deixar-vos clar que entre
aquests taüts i aquests retrats pintats, hi trobareu també un ben notable
sentit de l’humor, al costat d’alguna que altre instal·lació artística amb vida
pròpia.
Dit això, em sembla que ja ha quedat prou
clar: al nou espectacle de Peeping Tom hi teniu que entrar sense esperar-hi
evocacions maternes fetes a la manera clàssica ni fils argumentals i/o
sentimentals d’aquells que acostumen a ser habituals quan et trobes davant una
creació que parla de la mort de la mare. Si heu vist propostes anteriors de la
companya , això ja no us vindrà de nou, tot i que diria que en aquest cas, la
formació ho porta encara més lluny. I si no coneixeu encara el teatre
coreogràfic d’aquesta gent , penseu que per connectar amb aquesta “Moeder”
prodigiosa, cal adoptar l‘esperit que
s’adopta quan vas a veure una pel·lícula ( cosa que fa massa temps que no podem
fer) del genial David Lynch, des de sempre una de les influències estilístiques
més clares que presenta la companya. Feu-ho així, i podreu gaudir d’una
proposta admirable, plena de moments hipnòtics, i recorreguda per una capacitat
per generar emocions que traspassa els límits del comprensible .
