Moeder

informació obra



Direcció:
Gabriela Carrizo, Martin Zimmermann
Ajudant de direcció:
Franck Chartier
Intèrprets:
Peeping Tom (TBA)
Autor:
Peeping Tom (TBA), Martin Zimmermann
Composició musical:
Juan Carlos Tolosa, Raphaëlle Latini, Glenn Vervliet, Peeping Tom
Il·luminació:
Giacomo Gorini, Peeping Tom
Vestuari:
Peeping Tom
Escenografia:
Amber Vandenhoeck, Filip Timmerman
Producció:
Theater im Pfalzbau, KVS – Koninklijke Vlaamse Schouwburg, Grec Festival de Barcelona, HELLERAU, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, European Center for the Arts Dresden, Maison de la Culture (Bourges), La Rose des Vents, Taipei Performing Arts Center
Sinopsi:

Moeder, el segon lliurament de la trilogia que va començar amb Vader (Pare, 2014) i finalitzarà amb Kinderen (Fills, 2018), és una obra sobre la memòria que explora fins a quin punt el teixit de la vida és un mosaic o una xarxa que componem col·lectivament. 

Peeping Tom tracta el tema i la figura central (la memòria i la mare) d’aquest espectacle amb la mateixa mirada sensible i sarcàstica amb què aborda totes les seves produccions. Moeder és divertida i inquietant alhora. Pertorbadora però estranyament familiar: hi reconeixem la fascinació que ens produeix la sensació que el món ens sobrepassa, la mateixa mirada amb què observem, divertits, els nostres intents titubejants de fer encaixar aquest món en les nostres concepcions. No és estrany, doncs, que els intents dels intèrprets per construir la figura de la mare i els seus mons interiors en provoquin, alhora, la desconstrucció.

Crítica: Moeder

10/02/2017

Peeping Tom torna a enlluernar , mentre ens fica a un museu de la memòria presidit pel retrat de la mare

per Ramon Oliver

Primer, va ser el pare, aquell “Vader” instal·lat a una residència de la tercera edat que tampoc no acabava de respondre del tot al decorat que s’espera d’una residència d’aquesta mena. I ben aviat, arribarà el lliurament dedicat als fills, els “Kinderen” que, en qualsevol cas, també són constantment presents als altres dos capítols  de la trilogia perquè  al cap i a la fi , ningú no és pare ni mare si no hi ha de per mig fills o filles. I perquè, com és ben sabut però de vegades s’oblida quan toca exercir l’altre rol , tot pare i tota mare, ha estat abans fill o filla.

Però ara, toca submergir-se en l’univers de la mare, aquesta “Moeder” amb què Peeping Tom ens torna a oferir una bona mostra de la seva creativitat aclaparadora. I de la seva capacitat per fondre en un mateix espai escènic l’aparença d’una prosaica  realitat i l’aparent irrealitat que s’escola a qualsevol decorat quan l’inconscient ve a coincidir amb el conscient. Tot plegat, dins un espectacle en el qual, i  tornant al que deia abans, no saps mai exactament on es troba la mare del títol, perquè aquí la mare és també filla, i el fill que ens mostra el retrat de la mare, es presenta tot seguit ell mateix com a pare.

Tot comença amb un taüt, i amb el cos de la mare ficat dins aquest taüt: al cap i a la fi , sabem que el punt de partida del muntatge es troba en gran mesura en la forma d’enfrontar-se a la mort de la seva pròpia mare de la directora i coreògrafa Gabriela Carrizo, tot i que a mesura que el muntatge s’anava gestant , les referències maternals aportades pels membres de la companya s’hi van anar incorporant . Però l’aparença de tanatori es veurà ben aviat modificada, quan comencem també  a percebre que ens trobem més aviat dins d’un museu. Un museu també ben peculiar que podríem qualificar com aquell museu de la memòria que tots tenim ubicat dins nostre, i en el qual els records no pengen estàtics de les parets, perquè són quadres vius que es van modificant a mesura que passa el temps i es posen a dialogar amb altres records. Al museu de Peeping Tom , el terra es pot transformar prodigiosament  en una invisible superfície aquàtica que pren forma només a través de la força dels sons. I si els sons són sempre significatius, en aquest esdevenen directament  essencials: la companya s’ha lliurat a un fascinant treball sonor que crea impagables imatges auditives. I al museu de Peeping Tom, els quadres poden actuar com forats negres disposats a xuclar qui s’apropi massa a la veritat oculta de la pintura. En aquest recinte, els cors pintats són tan sensibles que quan es posen a sagnar provoquen hemorragies que ni la més eficaç dona de fer feines – a l’establiment, en treballa una de ben diligent- es capaç de poder netejar. I en aquestes parets en les que mai t’hi pots trobar avui al seu lloc el retrat que havies admirat ahir, l’absència d’un quadre pot provocar un atac de melangia: sensacional, el moment en el qual l’absència de la mare es representa amb  la il·luminació que es va fonent en el rectangle deixat per la imatge que ja no hi és. Aquí, els crits d’un part es fonen amb els crits d’aquell “Cry Baby” immortalitzat pels crits de Janis Joplin. Aquí, les incubadores mai acaben d’incubar , perquè dins seu t’hi pots trobar nenes ja crescudetes que no sabem si es neguen a néixer del tot, o si hi ha algú altre que els hi està impedint . I aquí, si vols que la màquina de cafè t’obsequiï amb un bon capuccino, has de saber com parlar-li amablement i trobar les paraules capaces de fer-la reaccionar. El que, ja de pas, em serveix per deixar-vos clar que entre aquests taüts i aquests retrats pintats, hi trobareu també un ben notable sentit de l’humor, al costat d’alguna que altre instal·lació artística amb vida pròpia.

Dit això, em sembla que ja ha quedat prou clar: al nou espectacle de Peeping Tom hi teniu que entrar sense esperar-hi evocacions maternes fetes a la manera clàssica ni fils argumentals i/o sentimentals d’aquells  que acostumen a ser habituals quan et trobes davant una creació que parla de la mort de la mare. Si heu vist propostes anteriors de la companya , això ja no us vindrà de nou, tot i que diria que en aquest cas, la formació ho porta encara més lluny. I si no coneixeu encara el teatre coreogràfic d’aquesta gent , penseu que per connectar amb aquesta “Moeder” prodigiosa, cal adoptar  l‘esperit que s’adopta quan vas a veure una pel·lícula ( cosa que fa massa temps que no podem fer) del genial David Lynch, des de sempre una de les influències estilístiques més clares que presenta la companya. Feu-ho així, i podreu gaudir d’una proposta admirable, plena de moments hipnòtics, i recorreguda per una capacitat per generar emocions que traspassa els límits del comprensible .