Qui avisa no és traïdor: la vellesa sempre arriba, ni que els que la consumiran no en siguin, de joves, per sort, gaire conscients. Aquesta nova proposta del col·lectiu de creadors multidisciplinars “Cultura i Conflicte” dóna visibilitat a la cara oculta de la vellesa, la que passa els dies en una residència de gent gran. Una “maison de repos” en diuen els francesos, que queda més fi, o un “geriàtric”, en diuen a vegades per aquí, que espanta només de sentir-ne paladejar els fonemes.
La residència de ficció de l'obra «Moriu-vos» és una residència especial, però no tan allunyada de la realitat. No té res a veure amb aquella altra residència de «Forever Young» on els residents, gent de les arts, hi esgoten les seves últimes possibilitats en un cau d'humor. O en aquella altra del dramaturg Oriol Tarrasón, «Un dia qualsevol», que per cert ja va comptar amb l'actriu Imma Colomer, com ara, i que era un cant a la vida, ni que fos al final de la vida.
Aquí, l'humor i el cant a la vida, si n'hi ha, són tan subtils que vénen amarats d'un to agredolç i transiten irremeiablement cap a la tristesa. Ja ho adverteix, d'entrada, el personatge, en clau de geganta, de la presumpta Verge Maria. No sé per què em sembla una mena de verge fallera, a saber si per influència d'una de les creadores de l'espectacle, Sol Picó. Per donar-li un aire eteri, la Verge circula vaporosament sobre un d'aquests vehicles personals de dues rodes elèctriques, amagat sota el mantell, mentre llança l'amenaça que l'espècie humana està arribant al final del que s'ha conegut com a civilització.
¿Vol dir això que l'obra «Moriu-vos» és una proclama apocalíptica? Doncs, sí i no. Depèn de com un s'ho prengui. Per als que consideren que la vellesa és del tot apocalíptica, diguem-los que sí. Per als que consideren que la vellesa és una segona oportunitat de fer la viu-viu, diguem-los que no.
El que sí que «Moriu-vos» no amaga és una clara denúncia sobre la marginació de la vellesa i, en conseqüència, el tracte que rep una part d'aquesta massa humana, cada vegada més nombrosa i amb més esperança de vida, però també més dependent i més sotmesa a la vulnerabilitat, la precarietat i la injustícia de la progressiva fallida del sistema del benestar social.
L'obra «Moriu-vos» no té exactament el que en podríem dir una “trama establerta”, però sí que en configura una d'imaginària durant l'hora i mitja d'acció que combina la dramatúrgia amb la música i, sobretot, amb el moviment i la coreografia.
Al costat de la part textual d'Anna Maria Ricart Codina —molt esquemàtica, suposo, a manera que la companyia dirigida per Joan Arqué ha anat arrodonint la proposta a partir dels assajos—, hi ha l'aportació de so i música de Pepino Pascual amb Marc Jodar, que toca totes les tecles, des de la popular «Clavelitos» de mitjan segle passat fins a música electrònica contemporània passant per una altra antològica de memòria en blanc i negre de marca mexicana com «Bésame mucho».
Peces de museu que són una manera d'ironitzar sobre el tracte d'aquella cultura pretesament ancorada en una generació que es dóna a la gent gran i que, paradoxalment, ja fa temps que flirteja amb les noves tecnologies i ha viscut emblemàtics concerts de rock sense la caspa de Joselitos, tunes universitàries o Julios Iglesias. Un carretó d'obres, un carretó de transport i una tanca d'obres ironitzen també sobre el tractament que es fa sovint de la gent gran com si fossin material reciclat de construcció.
Els personatges principals de l'obra tenen els seus propis noms: Imma (Colomer), Montse (Colomer), Oriol (Genís), Arthur (Rosenfeld), Piero (Steiner) i els que fan de cuidadors, Magda Puig (doblet amb Verge Maria) i Erol Ileri, a més de cinc figurants, totes dones de la generació que l'obra vol retratar.
Hi ha els moments de rebel·lia que protagonitza el personatge d'Oriol Genís. Hi ha els moments de burxar l'ànima que protagonitza el personatge d'Imma Colomer. Hi ha el moment estel·lar de solo coreogràfic sobre cadira de rodes que protagonitza el personatge de Montse Colomer. I hi ha els moments de reivindicació d'Arthur Rosenfled (ballarí sènior) i Piero Steiner a qui costa de no veure'l encara amb el rostre enfarinat al costat de Joan Arqué quan els dos i la troupe fan espectacles de pista de circ.
«Moriu-vos» és una creació tan multidisciplinar i clarivident que a la majoria dels espectadors els acaba deixant amb el cor estret com un puny. Potser perquè la companyia obre de bat a bat l'armari mirall de la cruel realitat que la societat aparentment més culta, rica, desvetllada i feliç de tots els temps ofereix als que ho han sacrificat tot per donar-ho també tot sense opció a rebre res a canvi. (...)
