Després de relatar els crims atroços perpetrats sobre un grup de dones violades durant la Guerra dels Balcans, Cultura i Conflicte apunta la mirada cap a una realitat social no tan dura, però que mereix tenir veu a escena: la gent gran. Impactats per la gestió de les residències d’avis durant la pandèmia i com un encàrrec del Teatre Aurora, l’equip capitanejat pel Joan Arqué va començar un procés d’investigació que tenia com a objectiu elaborar un retrat de què significa ser vell, de com viuen les persones grans, quines són les seves necessitats i reivindicacions. Amb tota la informació recollida, l’Ana María Ricart va bastir la dramatúrgia i el resultat és Moriu-vos, un al·legat a favor de la vellesa i en contra de l’abandonament i la soledat de la gent gran.
El relat està dividit en dos nivells, dos pisos. A baix un grup de vells que formen part d’una residència actuen com si fossin xaiets al servei d’uns cuidadors, uns tècnics que tant els fan fer una gimnàstica absurda com els endollen davant de la televisió. A dalt, una dona sola dialoga amb la persona que atén les trucades al servei d’emergència i assistència a la gent gran. Dues opcions de vellesa es representen per teixir un seguit d’escenes quotidianes que posen en dubte el sistema de vetlla i cura de la gent gran. L’equip de Cultura i conflicte, però no sentència, no dogmatitza ni proposa solucions miraculoses. Sols posa un mirall a escena on tots ens veiem reflectits en l’ara o en un futur més o menys proper. Som nosaltres, no són ells. Tanmateix, per això els personatges tenen el nom de qui els representa. Actors (i tres dones no professionals de la interpretació) d’una edat que tot i estar en plenes facultats físiques i mentals tenen molt més a veure amb els seus personatges que d’altres que hagin interpretat al llarg de la seva vida.
La dramatúrgia, però no sols es divideix en aquests dos nivells físics, sinó també en una composició entre el més real y el més oníric i surrealista. Els vells fugen de les seves misèries a través de la dansa. Trenquen amb la seva monotonia, posen veu i moviment als seus somnis i els seus records. La direcció coreogràfica de la Sol Picó (junt amb l’assistència de direcció i coreografia de la Carla Tovias) ha creat coreografies grupals i solos per cada intèrpret. En els primers casos, buscant l’absurditat, la comicitat, però també la ridiculesa. El gimnàs col·laboratiu amb el públic, movent-nos tots com si estiguéssim a una pista d’esquí, n’és una bona mostra. Però és en els solos on l’emoció es fa més palesa, com quan la Montse Colomé, eterna performer associada a Carles Santos, es deslliura de la seva cadira de rodes i estira tots els membres del seu cos, al mateix temps que intenta fugir del seu cuidador (Erol Ileri).
Així doncs, l’obra recrea una sèrie de situacions dramatitzades que lliguen amb la realitat de la gent gran que la Teresa Turiera-Puigbó i la Marissa Patuví han investigat. No és especialment una obra de personatges, però sí que existeix un cert art dramàtic. Sobretot en el cas de l’Imma Colomer que va teixint una certa relació amb el seu assistent de veu, el que contesta quan pitja el botó de la medalla que porta penjant del coll. Però també a través d’un seguit de reflexions que llança al públic o que es fa per si mateixa. I també amb l’aparició d’un element que encara fa més evident l’estupidesa humana a l’hora de trobar solucions contra la soledat dels nostres avis, la nostra solitud. A baix, tot és més coreogràfic, una concatenació d’escenes on aquest col·lectiu de vells es mouen al servei d’uns cuidadors que també van desbordats. Però sí que hi ha un element disruptiu en aquest col·lectiu, l’ovella negra que vol fugir d’aquella presó i reclama la seva llibertat per anar a veure les obres. No podria ser altra que l’Oriol Genís, un home que no entén per què l’han llençat en aquella residència, sols per un descuit. Són vells obligats a passar els últims de les seves vides lluny de casa seva, lluny de la seva tranquil·litat per la qual han estat lluitant tota la seva vida. Genís diu de si mateix que és un mitinero i una de les arengues més punyents és quan diu que les esquerres i els fills els han abandonat. Pot ser que els fills arribi un moment en què fem com aquests polítics progressistes que ens omplim la boca de paraules boniques mentre els fets apunten cap a una altra banda?
La hibridesa entre les escenes més realistes i més oníriques ens porten cap a un final emotiu, a un seguit de comiats. L’Imma Colomer decideix posar-se guapa per marxar d’aquest món amb tota dignitat. No vol que se la trobin morta, cagada i pixada, al mig de la sala. Un dels monòlegs més bonics i tendres que he sentit aquest any. Després la resta de vells de la residència s’acomiaden en moviment lliure mentre reivindiquen els seus records i anhels.
Reflexionar sobre l’edadisme, transmetre controvèrsies i generar emocions a través d’aquesta composició de quadres escènics és tan necessari com quan parlem dels problemes de la joventut. El TNC té la responsabilitat de tractar els temes que ens interpel·len a la societat catalana de manera directa i sense ambigüitats. Tractar la realitat que més ens costa de veure. Bé, la realitat sobre la qual directament girem el cap.
