Mover montañas

Dansa

informació obra


Direcció:
Alberto Velasco
Sinopsi:

¿Una altra peça sobre folklore?

 

Sí! I sempre em semblaran poques. Hem de parlar sobre la necessitat de retornar als pobles la dansa, les llegendes i les cançons més enllà del registre i la museística. Un manifest viu de la necessitat del ritu com a salvació a una societat que fa aigües. Una crida a la consciència col·lectiva que sense saber molt bé per què s'emociona amb determinats sons, melodies, danses i rituals. Una invocació a l'emoció primera del que avui anomenem folklore.


Mover Montañas no us proposa un catàleg de folklore popular. Descobrireu una proclama lliure de tot això a través del meu cos i la meva consciència contemporània. L'essència de la tradició ibèrica ha estat manipulada a favor o en detriment de determinades qüestions territorials i ideològiques i jo em nego a que la política condicioni la meva experiència i connexió amb l'esperit original i viu d'un folklore que em travessa més enllà de les fronteres o de la cronologia. La tradició hauria de ser alguna cosa que passa de generació en generació d'una manera natural i fluida. Un oracle feliç de trobada i comunió…

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Mover montañas

13/09/2024

Celebrar-se un mateix

per Jordi Bordes

Alberto Velasco ja va sorprendre el 2011 ballant amb Marta Carrasco a No sé si... en el qual rescataven cançons infantils per transmetre un món sense prejudicis. Maquilladíssimes i amb perruca, jugaven a nenes que es disfressen amb la roba de la mare en un joc domèstic semipermès. Ja sorprenia llavors l'agilitat d'un cos anormalment gran amb relació a l'anatomia dels ballarins. Ara, una dècada més tard, Velasco torna, sol, a enfrontar-se a tota una plaça plena de públic. Apel·la novament al seu desig de ballar, a la celebració del seu gust i plaer. Ho fa transvestint-se amb vestits de dona, anant-se destapant el capgròs d'àvia (Les Pinyes també han indagat sobre aquesta tradició en què el seu rostre juvenil passa a convertir-se en una imatge immortal a Per sempre) i lluint una mena de màscara de cintes de tots colors, com qui vesteix una bandera de l'arc de Sant Martí per reivindicar la lluita LGTBIQ+. Equipat amb un farcell immens a l'espatlla (com qui collirà cols al camp, accedeix a l'escenari, als peus de les escales i arrenca un ball imparable).

I sí, balla i deixa que la seminuesa mostri un cos amb greix i pelut que es mou com si fos una cabellera. Velasco sap que és una provocació, que en altres temps podria haver estat un motiu de vergonya. Però la seva exhibició celebrada el converteix en la seva identitat. És la demostració del que canta la veu en off, sobre el dret universal a ballar el que es vulgui, quan es vulgui i com es vulgui. I ho fa, a més, amb la força del 2011, mantenint aquella agilitat i quadrant cada repic coreogràfic. Des de la diversitat d'un cos no normatiu, inesperadament, esclata una nova bellesa: la satisfacció de celebrar el ball, de compartir la realitat física (sovint encotillada a base de faixes i prejudicis), de mostrar-se exultant i somrient, com qui sap que sorprendrà i que té necessitat de compartir aquella reivindicació festiva. Hi ha el reconeixemt calmat de Com taques gegants envoltades de rodones perfectes. Ha estat una de les sorpreses inesperades del festival.