Com taques gegants envoltades de rodones perfectes aborda un tema prou recurrent que crítica la imposició d'uns canons del cos. Que premia uns perfils molt concrets i que en castiga una majoria. La pressió de les xarxes socials ha multiplicat aquest barem. El muntatge, que és el Treball de Fi de Grau d'autoria i direcció de Judit Cruellas afina molt bé allò que vol explicar. Ho fa, sobretot a partir del moviment i de la interrelació de tres cossos diversos. Un recurs que coincideix amb aquell Cospress (Mostra d'Igualada 2018) i que contrasta amb el viatge de primera persona de Nua, radiografia d'un trastorn (Mostra d'Iigualada 2022). És eviden, doncs, l'interès del tema. I atrapa per la nova capa de lectura: Un simple joc de la pintura i d'un vestuari amb cintes que, tan aviat deixa la roba folgada, com constreny el cos, deixen en evidència la denúncia i, resol, amb un empoderament corresponsable, gens naïf, d'autoconstrucció. També el teatre-document Pots ser tu, puc ser jo se suma a aquest format d'espectacles-reflexió que prova de fer mirall i de trobar esquerdes al dolor, a la incomprensió del conflicte.
Tot i que el títol pugui indicar una necessitat de definir fins al darrer matís a través de la paraula, són molt més contundents les imatges coreografiades (amb l'assessorament de Teresa García-Valenzuela i Ana Albornoz). És un dels primers encerts. Es presenta en un present cronològic. De la despreocupació pels cossos (que es resol amb la pintura taronja sobre dels cossos i també en una mena de llenç blanc en forma de linòleum) al descobriment del cànon i la persecució d'aquest ideal (repintat en el verd utòpic). És on emergeixen els primers insults, les primeres estigmatitzacions. Un focus fa ombra sobre els cossos dibuixats a terra i, descobreixen que aquell volum que abans reconeixien sense vergonya, ara els obliga a modificar vestuari, exercici i dieta personal i relació amb les amistats, que els tendeix a un aïllament (per evitar ser insultada). L'enveja i la voluntat de viure en un altre cos implica una certa frustració que el muntatge es resol amb l'empoderament del color lila.
És un cant a la diversitat dels cossos i a entendre que la diferència pot reforçar la seva voluntat, la seva identitat, el seu caràcter, la seva lluita (no contra el cos sinó contra l'ombra que les xarxes socials abominen).
