Aquesta obra de "teatre-document" aborda la salut mental juvenil amb l'objectiu d'acabar amb l'estigma i conscienciar la societat sobre aquesta problemàtica tan actual. Temes com el bullying, l'abús sexual de menors per part de familiars, els trastorns alimentaris, el suïcidi i l'ús de les xarxes sociales son tractats de manera sensible i respectuosa però molt realista.
Comptem amb la col·laboració del centre de salut mental ITA i de la psicòloga sanitària col·legiada Núria Reig, els quals ens assessoren en el contingut de l'obra i ofereixen la possibilitat de dur a terme un fòrum post-funció per dialogar amb el public assistent sobre salut mental i resoldre qualsevol dubte que pugui sorgir.
Aquesta producció neix de la necessitat de trencar silencis. És la reacció a un dolor familiar que no està exempta de crits, plors, baralles i cops de porta. Tota aquella cridòria, però, es queda vergonyosament endins. Aquest Pots ser tu, puc ser jo exposa en una línia de teatre document el cas de dues noies que, per causes diverses, arriben a un centre de salut mental. La desorientació juvenil és la mateixa que el desconsol de les famílies (representat a l'escena per les mares). La incomunicació, les pors, els silencis, han portat la situació a un extrem aparentment de no retorn.
Pots ser tu, puc ser jo neix en el sí de la família Joan Luís Bozzo i Mariona Bosch de la Cruz. En comptes d'arraulir-se en la seva vergonya, s'han atrevit a cauteritzar-lo pujant-ho a escena. A partir del testimoni de la seva filla que, fins i tot, participa en el col·loqui posterior. S'han adonat que la millor manera d'afrontar l'ombra de la por és anant-hi de cara i proclamant-ho als quatre vents. No ho fan soles; s'han envoltat de companys de centre, d'especialistes per transmetre la informació estadística el més asèptica possible i completant-ho amb dibuixos de persones ingressades a ITA Salut Mental. Els dibuixos i cartells projectats són, segurament, el que exposen amb més nitidesa aquell abisme. Com la instal·lació d'Àlex Rigola, Macho man (que recollia retalls de les declaracions de La Manada, per exemple) el que més impacta són els dibuixos de les víctimes, dels pacients del centre.
La funció desatén dinàmiques teatrals com el ritme (construir una trama que aporti diferents tons emocionals a l'espectador, no només el dramàtic); l'empatia (posar un personatge amable que, dins del lavabo és el monstre que dibuixa la neta en el seu conte de conills i que Oriol Borràs també exposa a Pròxima Centauri amb un dolorós karaoke). També descarta el teatre de l'oprimit de 1000likes (permetre que l'espectador ocupi el lloc del rol de supervivent per trobar una sortida al seu embús emocional). En canvi, es compromet a fer un col·loqui amb professionals per garantir que tots els comentaris es canalitzin cap a una situació que visualitzi dolor i que ajudi a remetre'ls tant individualment com de forma col·lectiva, com en les funcions de verbatim (No m'oblideu mai, per exemple). És una peça que pot aixecar moltes alarmes latents a instituts i que és molt recomanable veure en família, a partir d'unes intèrprets que s'exposen amb situacions semblants a les que han patit, amb total honestedat i intuïció. El repte és aixecar el silenci i connectar per la vena amb el públic. I ho aconsegueix.
