Muda

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Maria Lanau, Jordi Rico, Glòria Sirvent
Traducció:
Marc Artigau, Carles Fernández Giua
So:
Dani Nel·lo
Escenografia:
Laura Clos, Closca
Il·luminació:
Laura Clos, Closca
Vestuari:
Laura Garcia
Producció:
Giulia Poltronieri
Caracterització:
Toni Santos
Autoria:
Stefano Massini
Sinopsi:

Diuen de l'autor d'aquesta peça teatral, l'argentí Pablo Messiez, que més que un dramaturg i director, és un encantador d'espectadors. I no és estrany, perquè els seus muntatges són especialment personals, no beuen de les fonts més conegudes i projecten sobre els assumptes que tracta una mirada nova que sempre posa el focus en un punt diferent del que resulta més evident. Els seus muntatges tenen una poesia que escapa a tota afectació i, com en aquest cas, de vegades acarona l'ànima de l'espectador i de vegades... l'esgarrapa. I és que els protagonistes d'aquesta història potser són éssers derrotats, trencats i aparentment enfonsats, però encara mantenen al seu interior una llum d'esperança. Muda, un títol que tant fa referència al silenci obstinat de la protagonista com al seu canvi de domicili, ens explica la història de l'Anna, una dona que arriba, silenciosa, al seu nou habitatge al centre de la ciutat. Vol conèixer la germana gran, la parenta desconeguda de qui tant li parlava la mare, que acaba de morir. Allà es troba amb un conserge, un home sol i ferit que enyora el que havia tingut i ja no té, que es refugia en l'alcohol i que té preparada la corda per penjar-se en el moment en què es decideixi a fer-ho. Mentrestant, però, parlarà amb la nouvinguda, establint un diàleg amb el silenci similar al que es produeix en la consulta d'un psiquiatre. Al pis de dalt de l'Anna, la Flor, una dona que es creu sofisticada però que és vulgar i enutjosa, que fingeix una felicitat que no té i que, per tal de no pensar en allò que li falta, parla sense aturador, no fos cas que el silenci l'arrossegués a la tristesa.

És una peça teatral que es va veure amb gran èxit a Madrid ja fa uns anys  i que signa un autor amb més de vint anys de trajectòria. A principis d'aquest any, precisament, Messiez va dirigir al Teatre Lliure la seva obra El temps que estiguem junts, interpretada pels joves integrants de La Kompanyia Lliure.


Crítica: Muda

09/07/2018

Trencar barreres per sentir-se menys sol

per Alba Cuenca Sánchez

Totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera. La frase amb la que Tolstoi comença Anna Karenina teoritza molt bé el que ens demostra Mercè Vila Godoy amb la posada en escena de Muda. Tres espais, tres personatges i una mateixa soledat encarada de formes diferent: Bevent, parlant o callant.

Les paraules escrites per Pablo Messiez tenen la virtut de representar les recognoscibles contradiccions humanes des de la bellesa d’allò aparentment intranscendent. En les seves obres no importa el que es diu, sinó el que es transmet entre línies. En aquesta ocasió, Muda ens explica la historia d’una jove que arriba a un nou pis i es relaciona sense parlar amb el porter de l’edifici i una veïna. L’actriu Gloria Sirvent, que interpreta a l’Anna, té la difícil tasca de mantenir la presencia del seu personatge sense l’ús del diàleg. Utilitza per a fer-ho l’expressivitat i la fiscalitat, ensenyant amb la mirada i la posició el que no diu amb paraules. Al seu costat, una Maria Lanau en estat de gràcia ofereix el contrapunt amb la Florència, el prototip de dona extravertida, independent, coqueta i optimista que amaga la tristesa i conquista a l’espectador sota una cascada constant de paraules. Completa el triangle Jordi Rico, el trist porter de l’edifici que transita des de la desesperació més absoluta cap a l’esperança, acabant amb una preciosa declaració final.

Vila agafa el relleu del muntatge original de l’obra, dirigida pel propi Messiez i estrenada el 2010 a Madrid. La directora opta per fer l’obra més coral, mostrant-nos la intimitat no només de la protagonista sinó de tots els personatges. Els veiem en la seva soledat, en una utilització brillant de l’espai que evoluciona amb la trama de la forma més senzilla. El que comença de forma realista agafa sorprenents tocs màgics en la posada en escena, amb una poètica i una simbologia creades amb el moviment i la música. Precisament aquesta última, creada per Dani Nel·lo, emfatitza l’empatia, el dinamisme i l’humor de la proposta.

Tendra, divertida i molt humana. Aquesta Muda ens parla de la vida apel·lant al sentiment. Ens reflectim en aquests personatges i en els seus processos emocionals, i potser amb això sortim del teatre sentint-nos menys sols i més commoguts. Aquesta deu ser la màgia del teatre.