Una cosa sembla clara: encara que l’ideari polític de David Mamet hagi canviat
notablement al llarg del temps, la seva forma de fer teatre, el seu estil
inconfusible que tant ha influït en tants altres autors al llarg de les
darreres dècades, continua fidel a ell mateix. I la prova irrefutable, la tenim
en aquest text que , amb una celeritat insòlita , José Sacristán va estrenar
tot just tres mesos després que l’obra rebés ( al desembre de 2015) la seva estrena mundial a Nova York,
interpretada llavors per Al Pacino. De fet, Mamet va escriure “China Doll” com
a vehicle fet a mida pel lluïment del cèlebre actor, amb qui ha col·laborat ja
en diverses ocasions. I amb qui no sabem si tornarà a col·laborar mai més, si
tenim en compte els pals que els hi van caure al damunt tant a l’autor com a
l’actor per culpa d’un espectacle que –això sí- , va rebentar la taquilla:
Pacino , encara és Pacino.
Com us deia, també Mamet continua sent Mamet,
encara que ni les seves més recents obres teatrals ( la notablement fallida
“Novembre”, i la sembla ser que poc convincent “Race”) , ni les seves més
recents pel·lícules (“Spartan”, “Cinturó vermell”, “Phil Spector”) assoleixen
el nivell al qual ens tenia acostumats el creador d’obres mestres escèniques
del calat d’ “American Buffalo”, “Glengarry Glen Ross”, “Oleanna” o “Un
matrimoni de Boston”, i de peces cinematogràfiques tan notables com “Casa de
jocs” o “Homicidi”. I encara que el lliberal amb idees progressistes d’altre
temps , hagi donat pas al conservador que –segons declaracions pròpies- rebutja
el liberalisme que porta a la mort cerebral en nom de la correcció política ( quelcom no exempt del seu punt de raó ,
perquè el cert és que aquesta mena d’excessos de correcció , resulten sovint
força eixelebrats ). Tot i que, com es
sabut, aquest Mamet que l’any 2012 va implorar als jueus americans que votessin
al Partit Republicà i que es mostra totalment contrari al control d’armes, mai
ha donat proves d’una excessiva correcció política, quan s’ha posat a escriure
teatre. De fet, són conegudes les acusacions de misogínia i sexisme que sovint
li han caigut damunt al creador de “Perversitat sexual a Chicago”.
Val a
dir que per molt republicà que se’ns hagi tornat, Mamet continua sent un ferotge
detractor de l’il·lustre president Donald Trump. O com a mínim, ho era quan va
escriure aquest text , en un moment en el qual una mica seriós podia
imaginar-se que les ambicions polítiques de Mr. Trump, podien fer-se realitat.
I si trec ara Trump a col·lació, és per què no van faltar al seu moment
comentaristes que van trobar notables semblances entre l’actual president i el
tauró de les finances i campió de les corrupteles polítiques a punt de
jubilació que protagonitza el text de Mamet, i que respon al nom de Mickey
Ross. A l’amic Ross, ens el trobem just el dia en el qual pensa deixar-ho tot
d’una vegada per totes, per tal de passar-se la resta de la vida al costat d’aquesta bonica nina de
porcellana a qui acaba de comprar-li com a regal de noces tot un avió. Ross
està acompanyat a l’escenari pel seu fidel – i sovint, maltractat- assistent,
en Carson. I per un telèfon que s’encarregarà de fer-li la punyeta al nostre
prepotent milionari , i fer que tingui que baixar de cop de l’avió que semblava
conduir-lo cap el paradís , per tal que toqui dempeus a terra. Dividida en dos
actes separats per una nit, l’obra – que ni de lluny es troba entre els grans
textos de Mamet, però que ni de lluny tampoc mereix el menyspreu amb què va ser
tractada a Broadway- es converteix al llarg de menys de noranta minuts en un
bon mostrari d’un bon grapat dels temes i les resolucions escèniques que han
acompanyat des de sempre el teatre del seu creador. Mitjançat el personatge de
Ross , l’autor torna a treure el cap a l’abisme d’un Somni Americà teixit a base
de paranys i miratges: en aquest sentit, el poderós Mickey es troba més a prop
dels fracassats protagonistes d’”American Buffalo” a la recerca de la falsa moneda que sembla a
l’abast de la mà o dels venedors d’aire de “Glengarry...” del que ell mateix voldria
reconèixer. Com està manat a Can Mamet, Ross parla pels descosits, de vegades deixant les frases a mig fer per
culpa d’una nova trucada, o d’una rèplica del seu assistent que ell mateix
s’encarrega sovint d’interrompre, i regalant-nos constantment amb sentencies i més
sentencies. Potser masses sentencies i tot : de vegades , es nota massa que el text
està escrit pensant en l’exhibició d’un actor que – en el cas de Pacino, i
sense negar les seves conegudes qualitats- ja té certa tendència natural a
l’exhibicionisme. Per sort, això no passa a casa nostra. Aquí, José Sacristán
realitza una notable creació, molt ben
modulada a l’hora tant d’exhibir l’arrogància extrema del seu Ross, com de
mostrar-ne més endavant les fissures que comencen a provocar-li esquerdes
irreparables. Sacristán manté en tot moment un control ferri del seu
personatge, correctament recolzat per un Javier Godino potser mancat – això sí-
d’una mica més d’autoritat escènica quan té que donar-li la volta a la posició
del seu personatge. I si ni Sacristán se n’acaba de sortir del tot quan arriba el final , no és pas per culpa
seva, sinó perquè aquest final precipitat constitueix un dels punt més febles
del text, i perquè tampoc el director Juan Carlos Rubio ( que fins llavors, ha
realitzat una labor força eficaç) sap massa com resoldre’l. En certs moments,
aquesta nina de porcellana sembla un text un xic mecànic, com si Mamet fos un
aplicat alumne de si mateix que, com ja
ha quedat indicat, no sap massa bé com
resoldre el desenllaç de la seva obra. Però abans d’arribar a aquest punt ,
Mamet ens segueix oferint un grapat de brillants espurnes de talent amb el seu dibuix
d’aquest Mickey Ross tant representatiu de les misèries d’un Sistema ben
necessitat de cures intensives. I ens demostra com, fins i tot en hores baixes, continua
sent un esmolat observador de l’espècie humana , i de la facilitat que té
l’ésser humà a l’hora de creure que controla tots els jocs sense adonar-se’n
que està caient en les seves pròpies trampes.
