Muñeca de porcelana

informació obra



Autor:
David Mamet, Bernard-Marie Koltès
Adaptació:
Bernabe Rico
Direcció:
Juan Carlos Rubio, Jean-Pierre Garnier
Ajudant de direcció:
Chus Martinez
Escenografia:
Curt Allen Wilmer
Il·luminació:
Jose Manuel Guerra
Vestuari:
Guadalupe Valero
So:
Mariano J. Garcia Lopez
Sinopsi:

Un milionari li acaba de comprar un avió a la seva jove promesa com a regal de bodes. La seva intenció és jubilar-se i dedicar-se per complet a ella. Durant el seu últim dia a l'oficina abans de reunir-se amb ella, instrueix al seu jove ajudant per a poder atendre els seus negocis des de la distància. Però just abans de sortir rep una trucada d'última hora que desitjarà no haver rebut mai.

Estan els poderosos lliures de rendir comptes pels seus actes? Existeix una èlit que mou els fils amb capacitat per canviar el rumb dels esdeveniments amb només una trucada? El poder de la política, l'economia i els mitjans de comunicació són els temes centrals d'aquesta obra.

"Muñeca de porcelana" és la catorzena obra de David Mamet, autor americà de clàssics com "Oleanna", "American Buffalo", "Glengarry Glen Ross", així com de guions cinematogràfics com "El carter sempre truca dos cops" i "Els intocables d'Eliot Ness". Aquesta versió està protagonitzada per José Sacristán i Javier Godino, i dirigida per Juan Carlos Rubio.


Crítica: Muñeca de porcelana

09/02/2017

Un excel·lent Sacristán imposa les normes, en aquest Mamet menor, però ben representatiu de l'estil del seu autor

per Ramon Oliver

Una cosa sembla clara: encara que l’ideari polític de David Mamet hagi canviat notablement al llarg del temps, la seva forma de fer teatre, el seu estil inconfusible que tant ha influït en tants altres autors al llarg de les darreres dècades, continua fidel a ell mateix. I la prova irrefutable, la tenim en aquest text que , amb una celeritat insòlita , José Sacristán va estrenar tot just tres mesos després que l’obra rebés ( al desembre de 2015)  la seva estrena mundial a Nova York, interpretada llavors per Al Pacino. De fet, Mamet va escriure “China Doll” com a vehicle fet a mida pel lluïment del cèlebre actor, amb qui ha col·laborat ja en diverses ocasions. I amb qui no sabem si tornarà a col·laborar mai més, si tenim en compte els pals que els hi van caure al damunt tant a l’autor com a l’actor per culpa d’un espectacle que –això sí- , va rebentar la taquilla: Pacino , encara és Pacino.

Com us deia, també Mamet continua sent Mamet, encara que ni les seves més recents obres teatrals ( la notablement fallida “Novembre”, i la sembla ser que poc convincent “Race”) , ni les seves més recents pel·lícules (“Spartan”, “Cinturó vermell”, “Phil Spector”) assoleixen el nivell al qual ens tenia acostumats el creador d’obres mestres escèniques del calat d’ “American Buffalo”, “Glengarry Glen Ross”, “Oleanna” o “Un matrimoni de Boston”, i de peces cinematogràfiques tan notables com “Casa de jocs” o “Homicidi”. I encara que el lliberal amb idees progressistes d’altre temps , hagi donat pas al conservador que –segons declaracions pròpies- rebutja el liberalisme que porta a la mort cerebral en nom de la correcció política  ( quelcom no exempt del seu punt de raó , perquè el cert és que aquesta mena d’excessos de correcció , resulten sovint força eixelebrats ).  Tot i que, com es sabut, aquest Mamet que l’any 2012 va implorar als jueus americans que votessin al Partit Republicà i que es mostra totalment contrari al control d’armes, mai ha donat proves d’una excessiva correcció política, quan s’ha posat a escriure teatre. De fet, són conegudes les acusacions de misogínia i sexisme que sovint li han caigut damunt al creador de “Perversitat sexual a Chicago”.

Val  a dir que per molt republicà que se’ns hagi  tornat, Mamet continua sent un ferotge detractor de l’il·lustre president Donald Trump. O com a mínim, ho era quan va escriure aquest text , en un moment en el qual una mica seriós podia imaginar-se que les ambicions polítiques de Mr. Trump, podien fer-se realitat. I si trec ara Trump a col·lació, és per què no van faltar al seu moment comentaristes que van trobar notables semblances entre l’actual president i el tauró de les finances i campió de les corrupteles polítiques a punt de jubilació que protagonitza el text de Mamet, i que respon al nom de Mickey Ross. A l’amic Ross, ens el trobem just el dia en el qual pensa deixar-ho tot d’una vegada per totes, per tal de passar-se la resta de la  vida al costat d’aquesta bonica nina de porcellana a qui acaba de comprar-li com a regal de noces tot un avió. Ross està acompanyat a l’escenari pel seu fidel – i sovint, maltractat- assistent, en Carson. I per un telèfon que s’encarregarà de fer-li la punyeta al nostre prepotent milionari , i fer que tingui que baixar de cop de l’avió que semblava conduir-lo cap el paradís , per tal que toqui dempeus a terra. Dividida en dos actes separats per una nit, l’obra – que ni de lluny es troba entre els grans textos de Mamet, però que ni de lluny tampoc mereix el menyspreu amb què va ser tractada a Broadway- es converteix al llarg de menys de noranta minuts en un bon mostrari d’un bon grapat dels temes i les resolucions escèniques que han acompanyat des de sempre el teatre del seu creador. Mitjançat el personatge de Ross , l’autor torna a treure el cap a l’abisme d’un Somni Americà teixit a base de paranys i miratges: en aquest sentit, el poderós Mickey es troba més a prop dels fracassats protagonistes d’”American Buffalo”  a la recerca de la falsa moneda que sembla a l’abast de la mà o dels venedors d’aire de “Glengarry...” del que ell mateix voldria reconèixer. Com està manat a Can Mamet, Ross parla pels descosits,  de vegades deixant les frases a mig fer per culpa d’una nova trucada, o d’una rèplica del seu assistent que ell mateix s’encarrega sovint d’interrompre, i   regalant-nos constantment amb sentencies i més sentencies. Potser masses sentencies i tot  : de vegades , es nota massa que el text està escrit pensant en l’exhibició d’un actor que – en el cas de Pacino, i sense negar les seves conegudes qualitats- ja té certa tendència natural a l’exhibicionisme. Per sort, això no passa a casa nostra. Aquí, José Sacristán realitza una notable creació, molt  ben modulada a l’hora tant d’exhibir l’arrogància extrema del seu Ross, com de mostrar-ne més endavant les fissures que comencen a provocar-li esquerdes irreparables. Sacristán manté en tot moment un control ferri del seu personatge, correctament recolzat per un Javier Godino potser mancat – això sí- d’una mica més d’autoritat escènica quan té que donar-li la volta a la posició del seu personatge. I si ni Sacristán se n’acaba de sortir del tot  quan arriba el final , no és pas per culpa seva, sinó perquè aquest final precipitat constitueix un dels punt més febles del text, i perquè tampoc el director Juan Carlos Rubio ( que fins llavors, ha realitzat una labor força eficaç) sap massa com resoldre’l. En certs moments, aquesta nina de porcellana sembla un text un xic mecànic, com si Mamet fos un aplicat alumne de si  mateix que, com ja ha quedat indicat,  no sap massa bé com resoldre el desenllaç de la seva obra. Però abans d’arribar a aquest punt , Mamet ens segueix oferint un grapat de  brillants espurnes de talent amb el seu dibuix d’aquest Mickey Ross tant representatiu de les misèries d’un Sistema ben necessitat de cures intensives. I ens demostra com,  fins i tot en hores baixes, continua sent un esmolat observador de l’espècie humana , i de la facilitat que té l’ésser humà a l’hora de creure que controla tots els jocs sense adonar-se’n que està caient en les seves pròpies trampes.