Agitat inici de temporada, dimecres a la nit, al Liceu amb un Nabucco que no va acabar de complir les expectatives. El muntatge de l’òpera de Verdi a càrrec de Daniele Abbado, ambientat els anys del genocidi jueu al segle XX, va estar mancat de tensió dramàtica i va deixar en mans dels intèrprets la sostenibilitat del desequilibrat espectacle.
Per fortuna la direcció musical de l’israelià Daniel Oren, un expert en aquest titol, i la brillant actuació del cor de la casa, en el debut oficial de Conxita Garcia com a directora titular, van mantenir el to d’una producció en què els protagonistes no van arribar al nivell que exigeixen els seus rols. Hi va faltar, a més, un treball dramatúrgic de qualitat que contribuís a dibuixar el perfil d’uns personatges incapaços de transmetre l’emoció del relat.
L’estaticisme i l’absència de lligam entre els intèrprets van perjudicar el resultat d’aquesta producció. La posada en escena es nodreix de recursos com els vídeos per ajudar a discernir el pla humà del místic, el simbolisme de les escultures d’estil furer dels déus, un vestuari de l’època de l’ambientació, la presència del foc i una bona il·luminació que va demostrar la seva eficàcia en escenes corals de gran efectivitat visual.
L’espectador va prescindir de les suggerides subtrames de la producció i va seguir des del seu imaginari el relat bíblic que narra la destrucció del temple de Jerusalem per part de Nabucodonosor i l’èxode del poble hebreu. La batuta d’Oren va portar l’orquestra al seu millor nivell i va contribuir a aquest seguiment. Atents a la cohesió amb els cantants i la coral, els músics van exhibir una sonoritat homogènia i plena de contrastos. Per la seva part, la formació de Garcia va premiar la sala amb un aclamat bis del popular Va pensiero , llibertari cor dels esclaus.
Ambroggio Maestri (Nabucco) no va estar a l’altura dels seus rols a Falstaff , Tosca i, sobretot, L’elisir d’amore . Va tenir dificultats per projectar, vocalment i dramàticament, l’aura del seu personatge. La seva actuació va ser irregular i li va costar arribar sencer al final del seu esgotador paper. Martina Serafin (Abigaille), recordada intèrpret al Gran Teatre de la Mariscala d’ El cavaller de la rosa o de Tosca, també va patir les dificultats del seu endimoniat personatge. Va anar de menys a més, administrant forces, i així va arribar a les seves millors prestacions a l’ària final. No va poder traslladar la violència dels trets del seu caràcter i no hi va haver química en el duo amb Nabucco. De la resta del repartiment va destacar la Fenene de Marianna Pizzolato, però Vitalij Kowaljow (Zaccaria) i Roberto de Biasio (Ismaele) no van passar de la discreció.
Abans de la funció, treballadors del Liceu es van manifestar al carrer reclamant el compliment de compromisos pactats. Dins del teatre, la presència d’Artur Mas a la llotja va ser rebuda amb el crit de «¡Visca el president!» que va llançar un espontani. Bona part de la sala el va aplaudir, encara que es va produir la rèplica d’un altre espectador que va acusar de «¡Pilota!» l’anterior manifestant en una nit de càrrega política amb representats del partits de diferent signe a les localitats preferents.
