Nafrat, el viatge de la vergonya

Teatre

informació obra


Vestuari:
Sara Recatalà
Dramatúrgia:
Lluki Portas
Intèrprets:
Diego Ingold
Sinopsi:

Una nafra és una ferida. A l'Orient mitjà designa també el menyspreu. Els refugiats que tracten amb les màfies s’anomenen ells mateixos Nafrat. L’agost de 2015 es va trobar un camió abandonat en una autopista entre Hongria i Àustria amb cadàvers de refugiats asfixiats. Mahid ja no es veu amb cor de continuar amb aquest negoci i vol que aquest sigui el seu últim viatge. Però les coses no surten com havia previst i tot es torna més perillós i més amarg. Nafrat proposa als espectadors (refugiats) viure en la pell pròpia l’odissea d’una fugida a la desesperada.

Crítica: Nafrat, el viatge de la vergonya

17/09/2017

Un viatge als llindars de l’infern

per Iolanda G. Madariaga

Els murs que separen el Nord del Sud han pres aspectes molt diferents d’aquell que, en el seu dia, va separar el Berlin Occidental del Berlín Oriental. Aquell era un mur clarament polític. Ara els murs separen la desesperança de la possibilitat d’un futur (ni tan sols, d’un “futur millor”... senzillament d’un futur). Nafrat, el viatge de la vergonya ens proposa un viatge per travessar un d’aquest murs. Es tracta de compartir una experiència amb altres persones que parteixen de la mateixa situació, un punt de trobada i algú disposat a fer-nos de “guia”, després sabrem que ha decidit que aquest ha de ser el seu darrer viatge. La proposta és interessant i es situa a cavall entre el teatre documental i l’experiència col·lectiva; de fet, l’espectacle pren com a referència un fet documentat: l’estiu de 2015, en un camió abandonat en una autopista entre Àustria i Hongria, es van trobar els cadàvers d’un grup de refugiats que moriren asfixiats. L’experiència esdevé força versemblant i deixa veure el cantó més fosc d’aquest tipus de migracions: els traficants de persones que s’organitzen al voltant de les necessitats més extremes. Els elements teatrals posats en joc són els justos per fer aquesta davallada als inferns, malgrat això potser no caldria la projecció de vídeo per il·lustrar els pas de controls. De fet, no hi ha situació més incerta i angoixant que la de no veure el que passa. Si s’ha de fer però alguna objecció important, es tractaria sobre tot de retallar el text dels traficants... és en les seves justificacions que els seus personatges perden una part de la seva força. Per la resta, l’experiència d’acostar-nos -ni que sigui en una ficció pautada- als llindars d’aquest infern resulta molt interessant i intensa.