Neti Neti

informació obra



Autoria:
Amalia Fernández
Direcció:
Amalia Fernández
Sinopsi:

Fa un any, la ballarina i performer tot-terreny Amalia Fernández va demanar una residència al TNT per emprendre un viatge personal i de retorn. Al llarg de la seva carrera, la dansa com a tal havia anat quedant més i més relegada a l’ombra. Determinades convencions i prejudicis imposats per marcs institucionals i acadèmics havien fet que l’Amàlia se n’acabés desenamorant. Es va cansar d’atacar l’acte de ballar sempre des del repte i l’exigència tècnica. On havia quedat el plaer? 

Després de més de vint anys (anys en què el ioga Iyengar l’ha ajudada a canviar la seva perspectiva sobre les maneres de fer i transmetre a través del moviment) ara volia veure si la dansa, l’experiència purament sorgida del cos i expressada en l’espai, li podia venir a dir, de nou, alguna cosa. 

Aquest viatge, d’entrada totalment subjectiu (‘de la Amalia al mundo’), aviat es va convertir en un duet, i després en un trio, i finalment en un quartet. En aquest creixement intuïtiu, com de taca d’oli, s’amaga un dels grans atractius de Neti Neti. 

Perquè aquest recorregut, que va d’invertir el temps d’un any llarg de residències en una pràctica física tan tossuda com compromesa, connecta amb la dansa com a quelcom que comença en l’individu però que sempre l’acaba superant. Aquesta dansa, que s’agermana amb el carnaval i la rave,transcendeix allò racional i excava en pous plens de llegats tant sacres com profans que ressonen en totes nosaltres.

Neti Neti refereix a un mètode d’acostament a la comprensió d’allò diví provinent de l’hinduisme. Com una mena d’epifania, un pelotazo sense additius. Però alerta: aquí plantejat d’una manera que sempre toca de peus a terra. Perquè l’Amàlia Fernández ho combina amb tot el que li mola, capes i més capes de referents, d’imatges i de formes provinents de la cultura popular. Epifania, buleria i Bee Gees.

Crítica: Neti Neti

03/10/2021

Allargar el fil en excés

per Jordi Bordes

Deixar pasar el temps i anar descobrint relacions i la coreografia que pot recordar les pel·lícules d'Esther Williams, sense el gamur de Hollywood. El quartet d'intèrprets (d'edats i morfologia diferent) planteja una gimcana de mirada neutre, que es va desenvolupant amb una velocitat calmosa. Que remet al treball quasi rutinari, però que, fet amb exactitud evoca a les imatges de gimnàstica social en països soviètics de fa dècades. Tot evoluciona i va transformant-se mantenint un equilibri en cada pas.

De la instal·lació d’estora rectangular i cadires en una plantilla en X a cada punta, va mostrant-se com els cossos es desplacen i transformen l’espai. Sempre en un silenci. El que dota de contingut dramatúrgic és el ritme dels cops de tacos de fusta amb què es mouen al costat de les mantes i de les cadires quan es pleguen en caure, de cop, l'una darrera l’altra. Un cop buit, sembla que l’evolució hagi arribat a la seva fi. Fins que arrenca el cant a capella de cançons populars Des del Josuè va conquerir Jerico a la Picolissima serenata de Renato Carosone. D’una mecanització es passa a un instant amb molt més aire, en què es muen i juguen en un canon imposible i mentre van canviant-se samarretes de colors i ampliant els tons, la llibertat de moviment. De l'hermetisme es passa a una tènue connexió amb el públic. El joc passa del ritme de la cançó a la percussió des peus. Ballen sovint sobre un mateix moviment però modificant-lo per adequar-lo a ritmes i tons d‘altres danses. Segueixen sent no personatges que transiten pel so. La peça avança i la llum natural es va fonent per l’arribada de la tardor a la Casa de la Música, en aquest passi del TNT. La pregària divertida es transfoma en un ball quasi anàrquic de discoteca. que, com en les cançns de Juana Dolores o d'Angélica Lidell s'allarguen innecessàriament

Segurament, ajudaria al públic que es trenqués el codi de neutraliat per incitar al ball, després de dues hores llargues en una cadira plegable inestable. Tant es així, que en la funció del TNT, un bon grapat d’espectadors va decidir aixecar els braços i ballar fent ballar les cadires. Una catarsi  (tot i vigilant la limitació per la Covid) hagués estat una simpàtica i reconfortant reconciliació amb la invitació de contemplació i construir equlibris de relacions imaginàries entre l’escena i les intèrprets. La fórmla de retirar el mòbil abans d’entrar a la funció, prou eficaç, insinua una situació que no es va produir. Si, símplement, es va treure per evitar que el púbic consultés wttsp o en fes fotos (comportament reprovables, és clar) ja indica la desconfiaça de les artistes cap a la conexió amb tot el públic. L’empatia, ni que sigui, per un instant final, seria d’agrair.