Deixar pasar el temps i anar descobrint relacions i la coreografia que pot recordar les pel·lícules d'Esther Williams, sense el gamur de Hollywood. El quartet d'intèrprets (d'edats i morfologia diferent) planteja una gimcana de mirada neutre, que es va desenvolupant amb una velocitat calmosa. Que remet al treball quasi rutinari, però que, fet amb exactitud evoca a les imatges de gimnàstica social en països soviètics de fa dècades. Tot evoluciona i va transformant-se mantenint un equilibri en cada pas.
De la instal·lació d’estora rectangular i cadires en una plantilla en X a cada punta, va mostrant-se com els cossos es desplacen i transformen l’espai. Sempre en un silenci. El que dota de contingut dramatúrgic és el ritme dels cops de tacos de fusta amb què es mouen al costat de les mantes i de les cadires quan es pleguen en caure, de cop, l'una darrera l’altra. Un cop buit, sembla que l’evolució hagi arribat a la seva fi. Fins que arrenca el cant a capella de cançons populars Des del Josuè va conquerir Jerico a la Picolissima serenata de Renato Carosone. D’una mecanització es passa a un instant amb molt més aire, en què es muen i juguen en un canon imposible i mentre van canviant-se samarretes de colors i ampliant els tons, la llibertat de moviment. De l'hermetisme es passa a una tènue connexió amb el públic. El joc passa del ritme de la cançó a la percussió des peus. Ballen sovint sobre un mateix moviment però modificant-lo per adequar-lo a ritmes i tons d‘altres danses. Segueixen sent no personatges que transiten pel so. La peça avança i la llum natural es va fonent per l’arribada de la tardor a la Casa de la Música, en aquest passi del TNT. La pregària divertida es transfoma en un ball quasi anàrquic de discoteca. que, com en les cançns de Juana Dolores o d'Angélica Lidell s'allarguen innecessàriament
Segurament, ajudaria al públic que es trenqués el codi de neutraliat per incitar al ball, després de dues hores llargues en una cadira plegable inestable. Tant es així, que en la funció del TNT, un bon grapat d’espectadors va decidir aixecar els braços i ballar fent ballar les cadires. Una catarsi (tot i vigilant la limitació per la Covid) hagués estat una simpàtica i reconfortant reconciliació amb la invitació de contemplació i construir equlibris de relacions imaginàries entre l’escena i les intèrprets. La fórmla de retirar el mòbil abans d’entrar a la funció, prou eficaç, insinua una situació que no es va produir. Si, símplement, es va treure per evitar que el púbic consultés wttsp o en fes fotos (comportament reprovables, és clar) ja indica la desconfiaça de les artistes cap a la conexió amb tot el públic. L’empatia, ni que sigui, per un instant final, seria d’agrair.
