Aquí la teniu; la paraula maleïda ( o com a mínim, una d’elles),
pronunciada un i altre cop entre
rampells de cultura punk, fosforescències de gran estrella pop i descàrregues d’enèrgica
rumba congolesa. I fins i tot, integrada al títol de l’espectacle amb format de tríptic que ens presenta Nora
Chipaumire, ella mateixa qualificada per la revista The New
Yorker Magazine com “ A rock star of
dance”. La paraula a la qual em refereixo és “Nigga”, un terme que no té
exactament les mateixes revulsives connotacions associades a la paraula “Nigger”.
Però que tampoc està exclosa de polèmica. Es tracta d’un terme pejoratiu ?
Doncs depèn del context en el qual es pronunciï , de l’ètnia de qui ho faci, de
l’entorn en el qual es deixi anar. Com tot el que té a veure amb temes racials,
el debat sobre el seu us pot assolir enfrontaments radicals. Però Nora no es
talla a l’hora de pronunciar-la amb insistència . I evidentment , la seva
sonoritat canvia també segons quin sigui el context geogràfic des del qual s’escolta:
les cròniques novaiorqueses parlen de la mirada incòmode que alguns espectadors
blancs mostren quan Chipaumire els hi deixa anar a la cara, mentre recorda
també aquell “Africana, tornat a Àfrica!” que alguna vegada ha escoltat pel
carrer. Mentre tant, i tornant a casa nostra, la Nora deixa anar també un i
altre cop – amb un punt de clara ironia, i potser també amb un punt de lleuger
desconcert cultural- un seguit de fórmules fetes (“Hola Barcelona!,”, “Fa calor
,Barcelona!” , mencions una mica inconnexes a Les Rambles, algun que altra un
xic incongruent “Viva España”, fins i tot un “olé” més adient per a un tablao
flamenc que per a una proposta que es
troba les antípodes d’un tablao flamenc...) que els intèrprets utilitzen sempre
quan fan un concert per allò de crear complicitat amb el públic.
És clar que a Chipaumire i a l’infatigable i potentíssim Shamar
Watt ( als cinc minuts d’iniciar-se l’espectacle ha suat ja tant com per
quedar-se deshidratat ) no els cal cap fórmula feta, per tal d’obtenir d’immediat
la complicitat dels espectadors que els envolta de la forma més literal
possible : a les dues primeres parts del
tríptic tothom està dempeus - sovint ballant i donant palmes amb ells- al voltant de l’electritzant tàndem. En el cas
de # Punk,
seguint l’evolució damunt un terra cobert amb anotacions i geometries pintades amb guix dels seus cossos i les seves veus, sense més
il·luminació que la de l’implacable llum de sala. De fet , la disposició
escènica és l’element més radicalment punk d’un fragment que malgrat la força
inicial potser es fa una mica repetitiu.
I en el qual la música sona molt més a Reggae que a punk, mentre es ret una
mena d’homenatge/connexió amb Patti Smith sense que Chipaumire arribi mai a
adoptar l’actitud d’una cover de Patti Smith. En el cas de 100%Pop,
com el món pop requereix una altra
mena de fantasia escenogràfica, l’agressiva pseudo nuesa escènica del fragment anterior
deixa pas al colorisme d’unes llums d’entre les quals emergeix una
reinterpretació lliure del “glamour” de Grace Jones. Això abans d’arribar a un
brillant fi de festa en el qual emergeix des del públic el representant del
talent local que enlluerna amb la seva “street dance” : a segons quines
ciutats, l’aportació solitària que hem vist a Barcelona ( lamento desconèixer el
nom del noi que ens va deixar a tots enlluernats) arriba a transformar-se en
tota una coreografia col·lectiva. Per acabar-ho de rematar de forma ben
vistosa, Chipaumire s’acomiada de nosaltres reinventant amb molt d’enginy
aquella “La vie en rose” que Grace Jones s’havia reinventat partint d’Edith
Piaf, moltes dècades abans que Lady Gaga es posés també a reinventar el que havien
fet totes dues a “A Star is Born”. Tot –entenguem-nos- ,sense lliurar-se a cap
mena de luxe vistós, i fent servir com a rerefons escenogràfic gairebé els
mateixos elements que podíem trobar a l’espai mig buit de la primera part. Uns
dels objectius de la Nora es deixar sempre a la vista aquella creativa
necessitat de reciclatge que s’imposa quan només reciclant pots donar-li un
aspecte nou al teu escenari vital, perquè la pobresa no et permet altra cosa: això
ho va aprendre Chipaumire a la seva Zimbabwe natal.
Tot i que en molt indrets la trilogia es representa de forma
seguida, aquí ens ha calgut dedicar una segona jornada per ficar-nos de ple a
la rumba de *N!GGA”. I entre la rumba
congolesa, la proposta acaba d’adquirir tot el seu significat. Estèticament, les coses tampoc no han canviat
tant: l’entarimat escènic ple de caixes,
capses i bafles segueix sent el mateix, tot i que ara l’han guarnit amb una
sèrie de plafons que – com si fóssim a un espectacle de Rodrigo García o ficats
al muntatge de “Santa Joana dels escorxadors” dirigit per Álex Rigola- en va
plena d’emblemàtiques marques i més
marques sense les quals el consumisme del nostre fons d’armari patiria un
tràgic sotrac. Però ara, qui tingui ganes de ballar s’haurà d’esperar fins al
final, perquè ara toca seure a les grades de la sala Hiroshima. I ara toca
contemplar a la Nora guarnida amb corona
i vestida amb una mena de versió lliure de “chaquetilla de torero”, seguda a la part alta de l’entarimat consumista,
mentre Watt - amb la generositat que el caracteritza- es lliura a una bestial
coreografia que sense que se’ns faci mai del tot explícit el seu significat ,en
va plena de reptes i proves de superació adreçades a un observador
invisible. No sabem mai qui està a l’altre
costat. Però si intuïm en tot moment que els esforços de Shamar , la seva necessitat
de transmetre una imatge poderosa, o de guanyar-se quelcom potser semblant al reconeixement,
o també de plantar una mica cara amb mirada altiva, tenen com a
objectiu/oponent aquell altre que controla des de la seva posició de poder
racial/social/econòmic. Si aquest episodi és precisament aquell en el qual la
paraula “Nigga” es fa explícita, és per alguna cosa. I aquest últim tram que trenca
la ficció de concert dels dos trams anteriors, bé a donar-li ple sentit als
altres dos trams anteriors. Potser el conjunt ha resultat per estones més
irregular del que esperàvem. Potser pel camí ens hem perdut claus culturals
sense les quals alguns fragments queden un xic buits de tota la significació
que deuen contenir. Però la Nora, finalment, ens ha sabut visualitzar amb ritme
contundent la manera com el racisme, l’orgull
ètnic, l’explotació del pitjor capitalisme o la mirada patent o latent d’un colonialisme
mort en la seva forma originaria però reencarnat en moltes altres formes , s’escolen
en el punk, en el pop , i en la rumba dels guetos.
