*N!gga

informació obra



Intèrprets:
Elvira Cuadrupani, Jordi Domènech
Sinopsi:

El tríptic que es va iniciar el dilluns, 8 de juliol, amb #PUNK 100%POP, es tanca l'endemà, dimarts 9 de juliol, amb *N!GGA (pronuncieu "Star Nigga"). En el set final, i aquest cop amb el públic assegut a la sala, Nora Chipaumire ens transporta a Kinshasa de la mà del cantant i animador Rit Nzele i en un decorat que recorda aquells patis del darrere de la capital congolesa on les bandes locals conviden els veïns i veïnes per posar a punt els seus nous treballs i enregistrar material audiovisual per tal de promocionar-los.

Sí, això promet ser una gran festa del cos, de la música, de la dansa i de moltes coses més, conduïda per una artista nascuda a Zimbàbu, que viu a Nova York  i que ha estudiat dansa a l'Àfrica, Cuba, Jamaica i els EUA. El seu treball és una exploració de la identitat i biografia pròpies, i de conceptes com la independència i l'alliberament. Ja ho feia a Portrait of myself as my father, una recerca sobre la masculinitat negra africana creada el 2014 que encara se segueix representant.


Crítica: *N!gga

10/07/2019

Punk, pop i rumba congolesa: Nora Chipaumire reivindica arrels africanes i negritud amb desafiant energia i ritme absorbent

per Ramon Oliver

Aquí la teniu; la paraula maleïda ( o com a mínim, una d’elles),  pronunciada un i altre cop entre rampells de cultura punk, fosforescències de gran estrella pop i descàrregues d’enèrgica rumba congolesa. I fins i tot, integrada al títol de l’espectacle  amb format de tríptic que ens presenta Nora Chipaumire, ella mateixa qualificada per la revista  The New Yorker Magazine  com “ A rock star of dance”. La paraula a la qual em refereixo és “Nigga”, un terme que no té exactament les mateixes revulsives connotacions associades a la paraula “Nigger”. Però que tampoc està exclosa de polèmica. Es tracta d’un terme pejoratiu ? Doncs depèn del context en el qual es pronunciï , de l’ètnia de qui ho faci, de l’entorn en el qual es deixi anar. Com tot el que té a veure amb temes racials, el debat sobre el seu us pot assolir enfrontaments radicals. Però Nora no es talla a l’hora de pronunciar-la amb insistència . I evidentment , la seva sonoritat canvia també segons quin sigui el context geogràfic des del qual s’escolta: les cròniques novaiorqueses parlen de la mirada incòmode que alguns espectadors blancs mostren quan Chipaumire els hi deixa anar a la cara, mentre recorda també aquell “Africana, tornat a Àfrica!” que alguna vegada ha escoltat pel carrer. Mentre tant, i tornant a casa nostra, la Nora deixa anar també un i altre cop – amb un punt de clara ironia, i potser també amb un punt de lleuger desconcert cultural- un seguit de fórmules fetes (“Hola Barcelona!,”, “Fa calor ,Barcelona!” , mencions una mica inconnexes a Les Rambles, algun que altra un xic incongruent “Viva España”, fins i tot un “olé” més adient per a un tablao flamenc que per  a una proposta que es troba les antípodes d’un tablao flamenc...) que els intèrprets utilitzen sempre quan fan un concert per allò de crear complicitat amb el públic.

És clar que a Chipaumire i a l’infatigable i potentíssim Shamar Watt ( als cinc minuts d’iniciar-se l’espectacle ha suat ja tant com per quedar-se deshidratat ) no els cal cap fórmula feta, per tal d’obtenir d’immediat la complicitat dels espectadors que els envolta de la forma més literal possible :  a les dues primeres parts del tríptic tothom està dempeus - sovint ballant i donant palmes amb ells-  al voltant de l’electritzant tàndem. En el cas de  # Punk, seguint l’evolució damunt un terra cobert  amb anotacions i geometries pintades amb guix  dels seus cossos i les seves veus, sense més il·luminació que la de l’implacable llum de sala. De fet , la disposició escènica és l’element més radicalment punk d’un fragment que malgrat la força inicial  potser es fa una mica repetitiu. I en el qual la música sona molt més a Reggae que a punk, mentre es ret una mena d’homenatge/connexió amb Patti Smith sense que Chipaumire arribi mai a adoptar l’actitud d’una cover de Patti Smith. En el cas de  100%Pop,  com el món pop requereix una altra mena de fantasia escenogràfica, l’agressiva  pseudo nuesa escènica del fragment anterior deixa pas al colorisme d’unes llums d’entre les quals emergeix una reinterpretació lliure del “glamour” de Grace Jones. Això abans d’arribar a un brillant fi de festa en el qual emergeix des del públic el representant del talent local que enlluerna amb la seva “street dance” : a segons quines ciutats, l’aportació solitària que hem vist a Barcelona ( lamento desconèixer el nom del noi que ens va deixar a tots enlluernats) arriba a transformar-se en tota una coreografia col·lectiva. Per acabar-ho de rematar de forma ben vistosa, Chipaumire s’acomiada de nosaltres reinventant amb molt d’enginy aquella “La vie en rose” que Grace Jones s’havia reinventat partint d’Edith Piaf, moltes dècades abans que Lady Gaga es posés també a reinventar el que havien fet totes dues a “A Star is Born”.  Tot –entenguem-nos- ,sense lliurar-se a cap mena de luxe vistós, i fent servir com a rerefons escenogràfic gairebé els mateixos elements que podíem trobar a l’espai mig buit de la primera part. Uns dels objectius de la Nora es deixar sempre a la vista aquella creativa necessitat de reciclatge que s’imposa quan només reciclant pots donar-li un aspecte nou al teu escenari vital, perquè la pobresa no et permet altra cosa: això ho va aprendre Chipaumire a la seva Zimbabwe natal.

Tot i que en molt indrets la trilogia es representa de forma seguida, aquí ens ha calgut dedicar una segona jornada per ficar-nos de ple a la rumba de *N!GGA”. I entre la rumba congolesa, la proposta acaba d’adquirir tot el seu significat.  Estèticament, les coses tampoc no han canviat tant:  l’entarimat escènic ple de caixes, capses i bafles segueix sent el mateix, tot i que ara l’han guarnit amb una sèrie de plafons que – com si fóssim a un espectacle de Rodrigo García o ficats al muntatge de “Santa Joana dels escorxadors” dirigit per Álex Rigola- en va plena d’emblemàtiques  marques i més marques sense les quals el consumisme del nostre fons d’armari patiria un tràgic sotrac. Però ara, qui tingui ganes de ballar s’haurà d’esperar fins al final, perquè ara toca seure a les grades de la sala Hiroshima. I ara toca contemplar a la Nora  guarnida amb corona i vestida amb una mena de versió lliure de “chaquetilla de torero”, seguda  a la part alta de l’entarimat consumista, mentre Watt - amb la generositat que el caracteritza- es lliura a una bestial coreografia que sense que se’ns faci mai del tot explícit el seu significat ,en va plena de reptes i proves de superació adreçades a un observador invisible.  No sabem mai qui està a l’altre costat. Però si intuïm en tot moment que els esforços de Shamar , la seva necessitat de transmetre una imatge poderosa, o de guanyar-se quelcom potser semblant al reconeixement, o també de plantar una mica cara amb mirada altiva, tenen com a objectiu/oponent aquell altre que controla des de la seva posició de poder racial/social/econòmic. Si aquest episodi és precisament aquell en el qual la paraula “Nigga” es fa explícita, és per alguna cosa. I aquest últim tram que trenca la ficció de concert dels dos trams anteriors, bé a donar-li ple sentit als altres dos trams anteriors. Potser el conjunt ha resultat per estones més irregular del que esperàvem. Potser pel camí ens hem perdut claus culturals sense les quals alguns fragments queden un xic buits de tota la significació que deuen contenir. Però la Nora, finalment, ens ha sabut visualitzar amb ritme contundent la manera com  el racisme, l’orgull ètnic, l’explotació del pitjor capitalisme o  la mirada patent o latent d’un colonialisme mort en la seva forma originaria però reencarnat en moltes altres formes , s’escolen en el punk, en el pop , i en la rumba dels guetos.