Ara diuen que no queda ni rastre del que van ser, però la memòria no es pot esborrar. I Fel Faixedas i Carles Xuriguera sempre seran dues de les potes del trípode escènic que amb Quim Masferrer van crear la companyia Teatre de Guerrilla a la dècada dels anys noranta del segle passat. Si no m'erro, en van fer la presentació a la premsa al barri de Gràcia, a la seu del Centre Tradicionàrius.
Ha plogut molt des d'aleshores. Quan Teatre de Guerrilla es va esgotar, cadascú va fer el seu camí, Quim Masferrer, el primer, a punt de complir deu anys amb «El foraster», a més d'alguns espectacles en solitari, el més recent, «Bona gent», parodiant la frase típica del seu programa de televisió. També Fel Faixedas i Carles Xuriguera s'han desaparellat i s'han aparellat, segons el moment i la circumstància. Va per temporades. Ràdio, televisió, col·laboracions diverses, junts o en solitari i, finalment, retrobament en parella de clowns amb aquest espectacle, «Ni rastre de qui vam ser», estrenat ja fa temps i que ha rondat per diversos escenaris abans de veure's ara a Barcelona.
«Poc que he estat a l'“enterru” de la reina, jo!», diu Carles Xuriguera en un dels seus gags sobre l'ús de l'anglès —o l'“inglès”, amb “i”, vaja!. És una de les poques improvisacions del guió, fruit de l'actualitat arran de la mort i l'espectacle de teatre al carrer al voltant de la festa pública i monàrquicament mediàtica i decadent per sebollir definitivament la que semblava que seria eterna reina Isabel II.
Si no fos per això, diria que Fel Faixedas i Carles Xuriguera s'emparen en l'estructura de l'obra «Tot esperant Godot» mentre ells passen el temps fent de vigilants d'escenaris buits pel tancament epidèmic però «Tot esperant... un tal Ramon», qui els ha de donar feina quan quedin a l'atur i els teatres tornin a obrir i no facin falta vigilants.
Fel Faixedas i Carles Xuriguera basen el seu espectacle absolutament en la llengua, en l'expressivitat espontània, de registre popular, amb aquell aire d'ingenuïtat que amaga un pòsit de saviesa. I ho fan barallant-se per distingir una “i” oberta o tancada —encara s'ha d'inventar en la fonètica catalana— o inventant paraules i fent-ne un recull en quaderns perquè substitueixin en un moment donat aquelles que de cop i volta desapareixen.
L'espectacle està carregat d'humor fi, d'un “tête-à-tête” imparable, d'un joc espaterrant entre el cara blanca i l'august que, com tots els jocs entre aquesta parella tradicional de pista, sempre acaba poèticament i capgirant els papers.
Amb la imaginació teatral, aconsegueixen fer visible un invisible xerrac mecànic o una invisible impressora; aconsegueixen fer visible una reunió a dos per crear una futura empresa d'autònoms —¿d'autòmats o d'automàtics?— i aconsegueixen també arribar al clímax del nas vermell en una atmosfera d'autèntica pista, amb llums de colorets inclosos, sense pretendre ser pallassos de circ però sí que reivindicant que són i seran sempre actors ni que corrin el risc que d'aquest ofici es perdi el rastre del que va ser. (...)
