Ni rastre de qui vam ser

informació obra


Sinopsi:

Després de 10 anys del seu últim espectacle, Carles Xuriguera i Fel Faixedas tornen a l’escenari per recuperar la seva essència, el seu clown, la seva peculiar manera de fer i de dir.  

Amb la pandèmia, els teatres han quedat buits. El govern necessita personal autònom per cobrir les places de vigilant d’escenari qualificat. Una nova professió que es va crear quan aparegué la llei orgànica Cultura/21 i la necessitat de tenir els escenaris lluny de l’abast d’artistes, activistes, comediants i gent de l’antiga cultura en general. El vigilant d’escenaris qualificat procura que no passi res. Mai. Tal com mana la llei.

Faixedas i Xuriguera són dos vigilants d’escenari qualificats i autònoms. Han estat contractats per el govern vigent. Passen les hores de la seva feina recordant el passat quan encara ells aspiraven a tenir una certa personalitat dins el món cultural, vivint un present de buidor i desesperança i projectant un futur d’una lluminositat més que improbable. I així els veiem, un dia com avui, que un error fa que el teatre sigui ple o gairebé.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Ni rastre de qui vam ser

04/07/2022

Química pallassa

per Marc Sabater

Fel Faixedas i Carles Xuriguera tenen tanta trajectòria conjunta que pràcticament són, a aquestes alçades de la pel·lícula, un sol actor o, si ho preferiu, una interpretació a dues veus. Certament, tant l'un com l'altre s'han prodigat individualment però és quan s'ajunten —i sobretot quan ho fan a l'escenari— quan la seva indubtable química explosiona per oferir als espectadors una manera de fer, una forma de parlar, una personalitat escènica amb la qual es pràcticament impossible no connectar i que, irremissiblement, situa els espectadors en el terreny de la rialla franca i, sovint, desbocada. A força d'anys han trobat una llenguatge propi en el terreny del clown que els fa únics, diferents i, certament, molt divertits.

A Ni rastre de qui vam ser, el duet Xuriguera-Faixedas torna a la càrrega 10 anys després del seu últim espectacle i, cal dir-ho, després d'una pandèmia que ho ha canviat tot. Car dir-ho perquè l'efecte pandèmic es nota, i molt, al muntatge. No només argumentalment (aquests dos pallassos deliciosos hi interpreten dos vigilants d'escenari qualificats encarregats que ningú es pugui acostar als teatres) sinó també en el deix que té la interpretació i en la probablement massa lleu dramatúrgia de tot plegat. Tot i el tema, candent, Ni rastre de qui vam ser no mossega. Potser esgarrapa, una miqueta, però en general s'hi troba a faltar una mica de mordent.

Així les coses, i potser aquesta és la intenció, el valor principal de la cosa és, tornem-hi, la química entre els dos intèrprets i com aquesta es sublima en un i efectiu peculiar sentit de l'humor. Quan es situa en el terreny humorístic, l'espectacle funciona a la perfecció. Quan, sense abandonar el terreny del clown, l'argument gira cap a l'emotivitat, la proposta vacil·la, es perd a ella mateixa i es situa en un terreny una mica naif.