Ningú et va dir que fos fàcil

informació obra



Direcció:
Gerard Nicasi Ruiz
Intèrprets:
Repartiment en curs
Composició musical:
Marc Miramunt, Javier Gamazo
Direcció Musical:
Olga Fañanàs
Assesor de moviment:
Esther Pérez-Ferrer
Vestuari:
Lleó Quintana
Il·luminació:
Francesc Campos
So:
Francesc Campos
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Jove Teatre Regina
Autoria:
Pablo Ley Fancelli
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Un vagó de metro és l'escenari on es troben els cinc adolescents que protagonitzen aquesta peça teatral. S'han embarcat en un viatge i ho han fet en solitari. Potser ja s'havien vist o havien compartit escola, però ara no es recorden els uns dels altres, tot i tenir moltes coses en comú com, per exemple, un camí per davant que és llarg i ple d'obstacles, de pors i d'angoixa. Durant l'experiència hauran d'aprendre a conèixer-se a si mateixos i tots aquells que els acompanyen. El destí d'aquests cinc adolescents és comú: l'edat adulta. Secrets, mentides, amors no confessats, dubtes, incerteses, moltes preguntes... 

L'adolescència es converteix en el tema d'una peça de teatre musical de ritme trepidant que transforma el pas de la infantesa a la joventut en una aventura per als que són adults i per als que estan a punt de ser-ho.

Crítica: Ningú et va dir que fos fàcil

08/07/2016

Un musical senzill que atrapa els més joves

per Jordi Bordes

L'operació "Ningú et va dir que fos fàcil" respon molt bé a les demandes de l'encàrrec: sap extreure temes dels adolescents i plasmar-los a escena. És intel·ligent en la seva forma de plantejar-la (prou senzilla) però, sobretot, en no voler tancar les històries. De fet, podria ser molt bé un capítol d'una sèrie que tingués continuïtat. Hi ha un cert aire de Merlí (TV3), en un to molt més blanc: és l'ogic perquè tots dos treballs aborden el mateix univers. La peça sap moure's bé entre els tics còmics ("quan em fitxi el Barça") amb els més dramàtics (insinuant-se temes com la sexualitat, la maternitat, l'assetjament escolar, la identitat, la immigració, la relació amb els pares...). Són línies que una sèrie de televisiò transformaria en capítols monogràfics. I que, en clau teatral, queden obertes a noves produccions amb els mateixos personatges.

Pel que fa a la interpretació, sembla ben bé que els actors s'interpretin a ells mateixos (o a companys de classe), extrem que fa molt creïble aquest plantejament prou esquemàtic. S'atreveixen a cantar i a marcar algunes coreografies. Pel que fa al cant, se'ls veu molt tendres però guanyaran aplom, funció a funció. Pel que fa al ball, hi ha uns moviments corals, de ball, que ben bé es podrien interpretar en qualsevol festival de fi de curs. El que podria semblar una mancança, en realitat juga a favor perquè fa molt més real el treball d'aquests personatges.

Es noten treballades les transicions, fetes amb soltura, sense presses però sense que s'allarguin massa. Els pupitres de fusta deconstruïts permeten transformar-los amb bancs del parc, lavabos, aules... No es busca la brillantor festival de La ventafocs, el musical amb ritme dels 50 de La Roda Produccions. El seu camí és més fosc, un punt dramàtic i amb un mínim aire gòtic. El to és encertat, evita el món happy flowers de mites com Grease.-

És un bon treball en conjunt. Un altre tema és que, realment, això sigui únicament per a joves. I que els joves només els interessi aquest perfil d'espectacles. Probablement, el que necessiten es un acompanyament que transformi l'assistència a un espectacle de teatre (amb un perfil molt més ampli) com una experiència irrepetible. Felicitats, a la companyia del Jove Teatre Regina (ha esat molt encertat optar per un càsting més jove) per reprendre un fil que costa trobar-hi continuïtat.