Un vagó de metro és l'escenari on es troben els cinc adolescents que protagonitzen aquesta peça teatral. S'han embarcat en un viatge i ho han fet en solitari. Potser ja s'havien vist o havien compartit escola, però ara no es recorden els uns dels altres, tot i tenir moltes coses en comú com, per exemple, un camí per davant que és llarg i ple d'obstacles, de pors i d'angoixa. Durant l'experiència hauran d'aprendre a conèixer-se a si mateixos i tots aquells que els acompanyen. El destí d'aquests cinc adolescents és comú: l'edat adulta. Secrets, mentides, amors no confessats, dubtes, incerteses, moltes preguntes...
L'adolescència es converteix en el tema d'una peça de teatre musical de ritme trepidant que transforma el pas de la infantesa a la joventut en una aventura per als que són adults i per als que estan a punt de ser-ho.
L’adolescència és una realitat sovint oblidada pel teatre. Ni la cartellera sol tenir en compte el públic jove, ni els textos dramàtics, si més no els que es produeixen al nostre país, acostumen a interessar-se pel món dels adolescents. Aquest oblit per partida doble és esmenat al Jove Teatre Regina amb Ningú no et va dir que fos fàcil, una coproducció de la sala i el Grec 2016 que no només s’endinsa en el remolí d’emocions que sacseja els nois i noies en aquest moment vital, sinó que s’emmarca en una línia que el Regina ja va sondejar anys enrere i que vol reprendre ara: la d’un teatre fet per joves, que parli d’ells i de tot allò que els amoïna amb naturalitat i desimboltura.
Per bastir Ningú no et va dir que fos fàcil, l’autor i director (Gerard Nicasi) i el mateix teatre van entrevistar-se amb xavals en edat d’anar a l’institut, els van involucrar en el procés previ a l’escriptura i creació de l’espectacle a fi de convertir-lo en un mirall de la realitat. A jutjar pels comentaris que a la sortida del teatre fan adolescents i professors de secundària i batxillerat, l’objectiu s’ha assolit: a l’obra els més joves es reconeixen –en la noia que vol ser la més popular, en l’outsider que no s’obre als altres, en el guapo rebel, en la jove que no acaba de definir la seva sexualitat...– i els mestres poden identificar els alumnes que, dia rere dia, troben a les aules.
L’esforç per reproduir aquests arquetips (o clixés?), però, pot llastar el muntatge pel fet que sembla més pendent de construir uns personatges que connectin fàcilment amb el públic juvenil que de donar-los densitat dramàtica; no obstant això, una direcció d’actors àgil i la trempera d’algunes cançons –la música és de Marc Miramunt, el professor d’aquesta colla en escena– mitiguen una sensació que, sens dubte, al públic jove no percep.