Tres raons per anar a veure “Nit de reis”…i una per fer altres plans:
RAÓ 1: Energia inesgotable. Sembla que s’ha de donar per descomptat que un grup d’actors que porten l’etiqueta de “Kompanyia” han de transmetre necessàriament joventut, energia i ganes de menjar-se el món.
Però a excepció de l’emocionant In memoriam. La quinta del biberó (protagonitzada només pels nois), fins ara no havíem pogut veure tot això en la nova tria d’actors joves i prometedors del Teatre Lliure. Amb la versió de Nit de Reis dirigida per Pau Carrió podem gaudir per fi de tota l’energia i talent d’un grup d’actors als quals de debò desitgem el futur escènic que es mereixen.
Des del primer minut des de la platea transmeten convicció en allò que diuen i representen, diversió dalt l’escenari i sobretot una energia desbordant i contagiosa. Sense que destacar alguns d’ells tingui com a intenció desmerèixer el gran treball coral, atenció a: un immens Quim Àvila com a un Feste alhora divertit i inquietant d’estètica Bowie; una divertidíssima Júlia Truyol, festiva i trapella i que trobaran a faltar molt des de La Calòrica; o el fantàstic Malvolio que construeix Joan Amargós (resulta molt difícil no riure’s d’ell i afegir-se a la cruel burla del joc shakespearià)
RAÓ 2: Quan es pot fer fidel, i alhora modern. Sempre que s’estrena una nova versió d’un clàssic de Shakespeare, sorgeixen els dubtes sobre l’equilibri que tots els creadors volen trobar entre l’actualització i l’apropament i el respecte a un clàssic. Dubtes que queden esvaïts després de veure la Nit de Reis de Pau Carrió, el seu tercer Shakespeare després de les potents Victòria d’Enric V i Hamlet. I estem segurs que el dramaturg anglès gaudiria de valent amb aquesta versió: no tan sols és respectuosa amb el text, sinó que la combinació entre l’energia dels intèrprets i les decisions escèniques “modernes” reforcen el missatge i el to de comèdia (a estones amarga) de l’original. Bravo!
RAÓ 3: Quan la senzillesa és contundent. El mateix Pau Carrió, juntament amb Sebastià Brossa, signen l’espai escènic d’aquesta Nit de reis, tan senzill com efectiu. Quan seus a la teva butaca veus un escenari amb públic a tres bandes però pràcticament despullat. Però quan sonen els primers riffs de la guitarra d’Arnau Vallvé (que ofereix tota l’estona una rockera banda sonora) i s’encén la cortina de llums led es fa la màgia: transparències, llums que ballen al ritme de la música i finestres i finestres que s’obren i es tanquen conformen una posada en escena sorprenent i que funciona a la perfecció, permetent unes ràpides transicions.
I UNA RAÓ PER FER ALTRES PLANS: Oblideu Nit de reis si no per vosaltres els clàssics han de ser “clàssics”. Hi ha poques raons per no recomanar aquest nou Shakespeare de Pau Carrió, però evidentment se’l poden estalviar aquells que consideren que “modernitzar” les obres del dramaturg anglès (encara que amb criteri i sense gratuïtats que traeixin l’esperit de l’original) és un sacrilegi. Tot el respecte, però ells s’ho perden. Tot i que és cert que és més fàcil ser “irreverent” amb les comèdies shakesperianes que amb les grans tragèdies, creiem que l’esperit de l’obra original es manté intacta en aquest cas.
