De versions de «Nit de reis» n'hi ha hagut, n'hi ha i sembla que n'hi haurà per a tots els gustos. D'entre les més recents, se'n troben dues —n'hi ha hagut alguna altra—, que contrasten per les seves dimensions escèniques: la del TNC, el 2010, dirigida per Josep Maria Mestres, i la del Maldà el 2014, dirigida per Adrià Aubert. Les esmento per constatar la capacitat versàtil que té l'obra i el joc que permet, tant si la companyia és més veterana, com era el cas del TNC, com si és més jove, com era el cas d'El Maldà, i com és ara també el cas de La Kompanyia Lliure. La trama és la mateixa, però la mirada i la concepció escènica és el que les diferencia i el que les dota d'una singularitat que fa que «Nit de reis (o el que vulguis)» sigui rebuda pels espectadors com una obra nova... i diferent.
Aquí, Pau Carrió (Barcelona, 1981), autor de la versió i també director, ha posat l'èmfasi en la juguesca romàntica que té l'obra i el to de comèdia d'alguns dels seus personatges. És a dir, ha explotat a fons allò que cadascun dels integrants de La Kompanyia Lliure —i els que s'hi han afegit temporalment per a l'ocasió— podien donar d'ells mateixos. I el recital es converteix en una passarel·la de virtuts escèniques que mostren les aptituds de cadascú.
La música forma part d'aquest èmfasi. I com en anteriors ocasions, és Arnau Vallvé l'encarregat de posar-hi ritme de rock darrere d'un sofisticat cortinatge de neons psicodèlics i de servir alguna intervenció solista a la tarima amb micro d'època, sense ànims de reconvertir l'obra en un musical, malgrat que el mateix Shakespeare sembla que ho intentava quan fa dir al comte Orsino, només engegar: «Si amb música es nodreix l'amor, toqueu!»
La història del germà i germana bessons presumptament nàufrags vesteix una comèdia d'embolics que no necessita portes sinó que en té prou amb la paraula, l'acció interpretativa, el canvi de personalitat de segons quins personatges, la lucidesa de l'embriaguesa d'alguns altres i el cas de “buylling” —tal com ara anomenaríem la broma de la qual es víctima el majordom Malvolio— i que ordeix la serventa Maria per venjar-se del seu cap.
Pau Carrió ha fet una versió juvenil i jovial a la vegada que obliga alguns dels personatges a forçar en to clownesc, i en algun moment histriònic, algunes de les seves intervencions aprofitant, com deia abans, les aptituds de cadascun d'ells.
Vegi's, doncs, la gestualitat i vis còmica de Joan Amargós en el paper de Malvolio; o la picaresca de Quim Àvila, en el paper de Feste, el bufó tatuat; o la trapelleria de Júlia Truyol en el paper de la serventa Maria que parodia amb gest ploraner el melodrama de sobretaula quan es descobreix que els germans bessons Viola i Sebastian –groc panotxa de cabell els dos— es retroben enmig del safareig d'amor pur i de desamor de conveniència.
Però no tot és gresca i disbauxa durant les dues hores i deu minuts de la versió que circula com un Tren de Gran Velocitat entre coreografies, moviment, batalla de ring i música decibèlica perquè hi ha temps per a les fugaces escenes shakesperianes que queden en mansi veu, principalment, dels personatges femenins: el de Viola, la germana bessona que es fa passar per xicot quan arriba a Il·líria (que interpreta Clàudia Benito); el d'Olivia (que interpreta Raquel Ferri), la jove dama noble que porta de corcoll el comte Orsino malgrat que només rep carbasses; i la serventa Maria (en mans de Júlia Truyol i la força adquirida a La Calòrica), que mou els fils de més d'una acció fent ballar molt dels altres personatges al so que ella vol.
No s'ha d'amagar, com és sabut, que «Nit de reis (o el que vulguis)» té un final feliç que aquí es reforça amb una coreografia de ball contemporani amb aires de ball de saló i canvi de parella entre les tres festejadores i els seus enamorats. Una rematada final que consolida la bona conjunció i la brillant harmonia de La Kompanyia Lliure, després d'haver debutat per separat: ells amb «In memoriam. La quinta del biberó», i elles amb «Revolta de bruixes». Se'ls espera de nou, abans d'acabar l'any a «Tres lectures», amb Lluís Pasqual, i a entrants del 2018 amb «El temps que estiguem junts», a partir d'un taller anterior de Pablo Messiez. (...)
