No em va fer Joan Brossa

informació obra



Estrena:
Temporada Alta 2016
Autoria:
Guillermo Weickert
Companyia:
Guillermo Weickert
Sinopsi:

Cabosanroque no són ni mecànics ni músics: són inventors de sons i un dels trios més internacionals de la música experimental catalana. Després de sorprendre a tothom amb Bestiari (TA13) tornen al festival amb una instal·lació plasticosonora sobre un dels poetes més singulars del segle XX: Joan Brossa. L’exposició ens permetrà conèixer i redescobrir l’obra del popular poeta i dramaturg a través del so nascut d’andròmines del nostre dia a dia, com olles, paelles i bidons. La instal·lació no tindrà principi ni final, per tant els espectadors hi podran entrar i sortir-ne quan vulguin.

La insta·lació es podrà visitar a la Casa de Cultura de Girona del dimarts 8 al dissabte 19 de novembre de 16 h a 21 h

Crítica: No em va fer Joan Brossa

09/07/2023

Humanitzar els ginys i riure-se'n dels robots

per Andreu Sotorra

La companyia Cabosanroque experimenta amb propostes escèniques o performatives que sempre aporten una visió nova del concepte de la il·lusió. Parlo d'il·lusió perquè era un dels termes que encantava Joan Brossa, que és un dels autors de la trilogia que ara s'ha recuperat íntegra dins la programació del Grec'23 i que, en diferents passis d'entre trenta i quaranta minuts cadascun, s'ha instal·lat en dos dels espais de la Sala Raval del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) durant tot el mes de juliol.

Cabosanroque ha preparat una presentació global al CCCB sota el lema «Tres maneres d'entrar: Rodoreda, Verdaguer, Brossa» i les tres tenen el nexe comú de la robotització dels elements poètics, de la paraula, del so, de la il·luminació, dels efectes escènics que aquí tenen més aviat un caràcter d'instal·lació expositiva —tan pròpia de les instal·lacions del mateix CCCB— en la qual els protagonistes són absolutament els ginys mecànics, els digitals, els electrònics, els reconstruïts o reaprofitats, com si fossin restes d'una parada dels Encants (sobretot en aquest cas els de «No em va fer Joan Brossa») i sempre amb l'absència de l'element humà dels Cabosanroque, cosa que fa que els espectadors o visitants entrin en una experiència immersiva, personal i lliure i que circulin al seu aire, enclaustrats a la sala entre penombres, foscors, llums de pilot, flaixos, veus misterioses, veus estrafetes, càntics o sons de diferents registres.

Diu el poeta Enric Cassasses, un dels protagonistes del muntatge dedicat a Jacint Verdaguer, que la instal·lació no es pot fotografiar o enregistrar en vídeo perquè s'ha de viure i retenir a la memòria. En un sentit similar també es pot dir que cap de les tres instal·lacions de la trilogia no es pot explicar en paraules perquè s'ha de viure.

Tot i així diguem que cadascuna de les tres peces té moments que acaben burxant en l'ànima dels espectadors, com el relat enregistrat per Joan Brossa quan es refereix a la seva aventura al front de la guerra civil on pràcticament torna a néixer quan esquiva un obús gràcies al crit d'un company de batalló a les trinxeres del riu Segre on va estar destinat com un dels “afortunats” de l'anomenada quinta del biberó de la qual molts van deixar la pell a l'Ebre. Màquines d'escriure, gots que en l'efecte fluorescent entren en la màgia de les boles que tenen vida pròpia, el retruny de les bombes, la muntanya blanca que s'infla i es desinfla com si fossin les palpitacions d'un cor que tremola. Instal·lació que no deixa de banda el vessant poètic de Joan Brossa i que posa en veu de persones amb discapacitat les paraules brossianes.

A «Dimonis» l'element poètic queda més diluït i la paraula pren el relleu en clau filosòfica o de pensament amb una pantalla on diversos personatges mes o menys coneguts exposen les seves idees o les idees de Mossèn Cinto en una transgressió de doblatge, és a dir, que la imatge d'un Enric Cassasses (poeta) o d'un Manuel Delgado (antropòleg) poden tenir veu femenina, o la imatge d'una Carme Torrents (museòloga) pot tenir veu d'home.

Els dimonis de Verdaguer s'exposen en diferents registres: en unes pantalles on uns rostres bramen, amb una interpretació del «Veni creator», un cant gregorià dedicat a l'Esperit Sant, i que aporten uns moments fugaços de calma enmig de la tempesta, o els cants del Niño de Elche, la percussió sobre els panxums de goma dels ninots inflables, els dipòsits de vidre amb aigua que borbolleja o la projecció de la bailaora Rocío Molina que es projecta en una pantalla de vidre on els visitants també poden acostar l'orella i fondre's amb la seva imatge. Tot en clau d'exorcisme, que és allò que la instal·lació vol que quedi com a protagonista i també en clau de catastrofisme, amb unes pantalles amb rètols en vermell que reprodueixen uns brams que no es cansen d'advertir que el món està fet miques.

Amb Mercè Rodoreda i «Flors i viatges», Cabosanroque s'endinsa en el drama de la guerra, de les guerres, en genèric. «Quanta, quanta guerra», deia la Rodoreda. Quanta, quanta guerra hi ha a Europa una altra vegada. Quanta, quanta guerra hi ha a la malmesa Ucraïna. Quanta, quanta guerra hi ha en el cor de la gent que encara no ha pogut retrobar els seus morts de fa més de vuitanta anys i que els de sempre els ho volen negar, i quanta quanta guerra la que hi ha en el cor de la gent d'avui mateix que ofereix més morts a una causa esbojarrada deixada a les mans del genocida de torn, un fenomen humà que es regenera cada cert nombre d'anys per refrescar la memòria.

«La mort i la primavera» també deia Rodoreda. La mort i la crescuda de les poncelles. I per aconseguir encara més impacte, el muntatge incorpora les veus de persones ucraïneses refugiades a Catalunya. «Viatges i flors» va deixar escrit en un recull de contes Mercè Rodoreda. «Flors i viatges», diuen els Cabosanroque, capgirant la citació. Quan es parla de jardins de guerra, fins i tot les flors s'endureixen com flocs de ferro forjat que es resisteixen a desfullar-se quan reben els cops més durs.

Dels tres muntatges, aquest és segurament el més sensorial, el que burxa més en l'interior de cadascú. No només per la duresa d'alguns dels textos sinó també per la relació permanent amb les persones ucraïneses refugiades que han participat en la dramatúrgia. Caps de cavall, homes penjats, desenes de fonts d'aigua i un efecte lumínic que fa que els espectadors quedin immersos en un mar sense ones, un mar de viatges, molts viatges, i de flors, moltes flors rodoredianes.

I els de Cabosanroque, en accions com aquesta, sempre tenen el martell a punt per oferir l'oportunitat de viure una experiència sensorial que ressoni en l'interior més íntim de cadascú. Tres maneres d'entrar a Rodoreda, Verdaguer i Brossa. Tres maneres d'entrar també a Cabosanroque. Tres maneres de conviure amb ginys humanitzats que, en temps d'intel·ligències artificials, no s'estan de plantar cara als robots. (...)