No entenc els homes

informació obra



Autoria:
Verónica Pallini
Sinopsi:

Una obra de teatre documental sobre què significa ser home, explicada per homes

Què els passa als homes davant el context actual? Com se senten en un moment històric on la seva figura està al punt de mira i comença a esquerdar-se?

Aquest espectacle no pretén donar respostes tancades sobre el tema sinó generar disparadors i interrogants que ens permetin pensar-nos des d’altres llocs socials possibles. 

No entenc els homes va de sentiments, resistències i contradiccions. És una obra de teatre documental que evidencia com es perceben els homes a ells mateixos, i on el 98% del text escènic són els relats dels participants d’una investigació de llarga durada amb un enfocament antropològic.

Verónica Pallini ha realitzat més de 30 entrevistes a homes cisgènere en les ciutats de Buenos Aires i Barcelona, 5 focus groups amb, aproximadament, 50 participants en total, entre ambdues ciutats. A Barcelona, s’han convocat dos laboratoris de treball en els quals es va plasmar en un pla performatiu i teatral el que es va reflexionar en les trobades.

Després de deu mesos d’assaig i treball entre la directora i els intèrprets, neix aquesta obra de teatre documental que intenta obrir un espai on els homes relatin les seves vivències individuals i col·lectives.

Crítica: No entenc els homes

12/05/2022

Una advertència tolerant a la radicalitat dels nous relats

per Jordi Bordes

L'actriu, directora i estudiosa teatral Verónica Pallini ha trobat un angle interessant a estirar del fil. Davant de la immensa quantitat de dramatúrgies que reclamen l'atenció al protagonisme de la dona (ell mateixa n'ha protagonitzat com ara el Te voy a matar, mama) ha volgut posar l'altaveu en la veu des homes que es veuen arraconats per aquest nou relat. Són adults que també van als teatres a escoltar les veus més joves i a posar a provar el seu heteropatriarcat, de major o menor rang. El problema és que la peça, amb cites novedoses i que surten dels eslògans preestablerts pel wokisme (el fet que, tot denunciant injustícies socials, s'acaba coartant altres opcions vàlides, intermèdies respecte el privilegi inicial i la denúncia radical), necessita donar-li una forma solvent a l'escena, que acompanyi bé els actors i sigui compacta en la recepció del públic. Perquè la vulnerabilitat interpretativa és un fangar que cal evitar si es vol proposar una veu diàfana a l'audiència.

Si les noies perceben que l'hàbit social les ha arraconat, també cal que escoltar els nois que han de conviure amb una nova realitat, sense ser tractats de masclistes i sense haver de renunciar a allò que senten. Aquesta obra conceptualment és interessant perquè, sense renunciar a la denúncia de gènere, avança un pas cap a la societat mirant que tothom se senti interpel·lat. Trenca el seu nínxol original de públic (els grups activistes per la reivindicacó de la dona) i hi integra la feminitat dels mascles.

Pallini proclama que No entenc els homes i , per això, n'ha entrevistat un grapat (tant a Barcelona com a Buenos Aires) i ha indagat sobre els seus mecanismes de defensa, les seves maneres de relacionar-se entre ells, més que no pas d'ells amb les noies (tot i que també hi ha algun quadre violent que insinua un possible abús col·lectiu similar al de la Manada que Jordi Casanovas va descriure a Jauría). És un treball en què sis actors posen veu a les opinions rescatades de les entrevistes. Pallini estira converses dels dos pols on es mou (la capital catalana i l'Argentina) per trobar discursos comuns, tot i que separats per tot un oceà Atlàntic. Fins al punt que també el públic defineix "què és sentir-se home" i que ha de provar de saltar dels apriorismes simplificadors. Probablement, una forma més poètica en què s'ntrellacen les opinions més enllà del format entrevista o simples monòlegs a raig cap al públic podrien tenir major musculatura i mno haver de buscar representacions protomascles (com la boxa, qui mana en una paella de ball, l'alcohol i les drogues en una discoteca...).