No es la boca la que va a la cuchara...

Teatre | Circ

informació obra


Intèrprets:
Sabrina Catalán
Interpretació musical:
Elia Pérez
Vestuari:
Maite Cabedo
Il·luminació:
Mateo Martínez
Composició musical:
Pipilotti Rist, Thurdus Philomelos
Companyia:
Lusco e Fusco
Autoria:
Fredi Muíño (Circanelo)
Sinopsi:

"No es la boca la que va a la cuchara sino la cuchara la que va a la boca":

Em sentia com una ceba, asfixiada amb tantes capes, dins d’una bombolla abans de ser esclatada. Escoltava el meu voltant, com si d’una cinta de casset es tractés, infinits comentaris sobre què maca que estava… Em sentia ridícula. Només pensava a submergir-me a l’aigua i cridar fort, a gronxar-me alt i deixar-me caure i a escoltar el so dels crisppies de l’esmorzar cruixint a la boca… No vaig fer la comunió, els nens de la classe em deien que quan morís aniria al limbe… Em pregunto si al llimb em deixaran tocar la trompeta.

La companyia CAí ha creat aquest espectacle a partir de records reals. Vol portar a escena quelcom verídic, viu, espontani i que agradi a la teva àvia.

Crítica: No es la boca la que va a la cuchara...

10/05/2015

Més teatre físic, de discurs, que acrobàcia circense, però amb un final que redimeix

per Jordi Bordes

Un duet de trapezi i corda que se sustenta amb una potent posada en escena, uns personatges un punt antagònics (com el debat de si la cullera s'ha d'apropar a la boca o viceversa) però que potser peca de poca acrobàcia. En tot cas, l'univers que presenten és molt vàlid amb unes imatges que remeten al teatre físic i al discurs implacable i alhora ben quotidià i comú de tothom (com el que practicaven els d'Amaranto, que després es rebatejarien com a 96º). En aquest sentit, saben jugar molt bé a la repetició, anant incorporant elements que desvinculen de l'acció immediata anterior i eviten la reiteració. 

Els dos personatges, obsessionats amb la primera comunió (que no van fer per raons ben diferents) van desgranant els seus records de la religió, els llimbs, les amigues i,, finalment, l'àvia que veu en quatre dimensions i que fa una deliciosa crema d'espàrrecs. Quan arriba el trapezi (a uns cinc metres de terra) és quan la topada discursiva connecta amb la volada artística. Les àvies són, habitualment, un terreny amable i fèrtil per a les confessions i la connexió d'aire.