No es la boca la que va a la cuchara...

Teatre | Circ

informació obra


Intèrprets:
Sabrina Catalán
Interpretació musical:
Elia Pérez
Vestuari:
Maite Cabedo
Il·luminació:
Mateo Martínez
Composició musical:
Pipilotti Rist, Thurdus Philomelos
Companyia:
Lusco e Fusco
Autoria:
Fredi Muíño (Circanelo)
Sinopsi:

"No es la boca la que va a la cuchara sino la cuchara la que va a la boca":

Em sentia com una ceba, asfixiada amb tantes capes, dins d’una bombolla abans de ser esclatada. Escoltava el meu voltant, com si d’una cinta de casset es tractés, infinits comentaris sobre què maca que estava… Em sentia ridícula. Només pensava a submergir-me a l’aigua i cridar fort, a gronxar-me alt i deixar-me caure i a escoltar el so dels crisppies de l’esmorzar cruixint a la boca… No vaig fer la comunió, els nens de la classe em deien que quan morís aniria al limbe… Em pregunto si al llimb em deixaran tocar la trompeta.

La companyia CAí ha creat aquest espectacle a partir de records reals. Vol portar a escena quelcom verídic, viu, espontani i que agradi a la teva àvia.

Crítica: No es la boca la que va a la cuchara...

15/05/2015

L’ou, la gallina, la primera comunió i l’avia

per Teresa Ferré

Què fou primer l’ou o la gallina? Una mica aquest és el dilema que ja planteja el mateix títol de “No es la boca la que va la cuchara, sino la cuchara la que va a la boca”, leitmotiv repetit al llarg de la peça no només de paraula, sinó a través del gest i la interpretació. Dues visions i gustos  de la infantesa amb un tema estrella, la primera comunió i el fet de rebre-la o no marquen el contingut d’aquest espectacle clarament multidisciplinar. 

Hi ha circ sí, però es fa esperar, malgrat que a primer cop d’ull la imponent estructura d’un gran trapezi fa que el públic s’esperi una sèrie de números durant tota l’obra. 

Però la Cía Caí va més enllà de l’exercici físic, i planteja una obra on el text i la narrativitat són un dels aspectes més destacables del muntatge. A més, amb el plus que tot allò que expliquen està basat en l’experiència vital de les protagonistes i, en un moment concret, també recorren a les veus en off d’altres còmplices. Em va cridar especialment l’atenció la intervenció de l’àvia i la seva recepta culinària que, evidentment, em va transportar al passat i als meus propis records.

“No es la boca...” té un discurs complex, i no només per la barreja ben equilibrada de disciplines, fet que l’allunya del públic més infantil, que s’ho passa bé sobretot amb les acrobàcies desenfadades al trapezi, però de ben segur perd el fil, especialment la visió crítica que també apareix, del missatge sobre la infantesa. Per tant, és un bon espectacle per a gaudir en família, perquè grans i petits hi trobaran motius per enganxar-s’hi.