Publicat en castellà per l’editorial TROTTA , el llibre “Cartas luteranas” recull un conjunt de textos que es converteixen en un testimoni imprescindible, per a qui vulgui conèixer quin era el posicionament ideològic en què es trobava Pier Paolo Pasolini, en el moment en el qual va morir assassinat. De fet, tots els textos que inclou el volum van ser escrits el 1975, l’any de la seva mort. I l’últim article està datat dos dies abans del crim , que va tenir lloc la nit del 2 de novembre, en circumstàncies que encara ara segueixen sent objecte de les més variades especulacions, conspiració amb implicacions polítiques inclosa . Pocs dies després de l’assassinat arribava a les pantalles la darrera pel·lícula de l’excepcional poeta/dramaturg/ assagista i cineasta , tot i que la polèmica que ha acompanyat des de sempre les seves terribles imatges, s’havia iniciat molt abans. “Saló, o els 120 dies de Sodoma” estava destinada a ser el primer lliurament d’una Trilogia de la Mort que anava a incloure també un film sobre les atrocitats comeses pel cèlebre assassí de nens i contemporani de Joana d’Arc Gilles de Rais. I amb aquesta Trilogia que s’iniciava tot situant el més condemnat de tots els llibres escrits pel Marqués de Sade a l’efímera república feixista de Saló, Pasolini pretenia capgirar per complert els efectes causats per la seva Trilogia de la Vida, de la qual renega en un altre dels articles inclosos a les “Cartes luteranes”, sense penedir-se’n alhora en absolut d’haver-la filmat. Tal i com diu Pasolini , amb les imatges del “Decameró”, de “Els contes de Canterbury” i de “Les mil i una nits”, havia pretès fer una joiosa (tot i que no exempta dels seus moments foscos) exaltació de la sexualitat lliure , tan sovint perseguida i convertida en víctima de la moral burgesa, i de la resta de morals entossudides en imposar a tothom els seus rígids dogmes. Però l’enorme èxit popular i crític d’aquells tres films , els havien convertit alhora en objectes condemnats per aquell altre puritanisme emanat d’uns partits d’esquerres que, paradoxalment, li retreien a Pasolini haver-se lliurat a les temptacions de l’hedonisme burges. I cal recordar en aquest sentit que , molts anys abans, el creador de “L’evangeli segons Mateu” (també el seu cristianisme heterodoxa, li havia provocat problemes en un i altre sentit) havia estat expulsat d’un Partit Comunista del qual sempre es va sentir proper però al qual sempre va saber qüestionar, degut a que la seva homosexualitat havia sigut qualificada pels camarades com “una degeneració burgesa”.
Aquest és doncs el Pasolini que, gairebé dues dècades després d’haver publicat “Ragazzi di vita” ( una primera novel·la en la qual feia un retrat de la joventut proletària i lumpen que també va molestar força tant als catòlics com Déu mana com als marxistes de soca -rel) es posa a escriure una “Carta als joves infeliços” plena de desencís. I és que el desencís gairebé rabiós i radical, i radicalment ple de ganes d’impulsar nous aires de revolta , es troba sempre present en cadascuna d’aquestes cartes que, sabent el que sabem , i posant-nos una mica garciamarquezsians, gairebé en tenen quelcom de crònica d’una mort anunciada. Pasolini sempre va saber com crear-se enemics des de la seva també radical i de vegades saludablement contradictòria voluntat de posar sempre el dit a la nafra. I mai la nafra social i política i cultural li havia semblat tan infectada com en el moment en el qual es posa a escriure la carta dedicada als joves infeliços amb què arrenca el notable espectacle amb dramatúrgia i direcció de Mia Parcerisa ara estrenat a la Sala Atrium. Un espectacle amb el qual Oriol Genís torna a demostrar-nos per enèsima vegada ser la bestia escènica que sempre ha sigut, tot passant com si res de lluir les seves més cabareteres qualitats, a adoptar l’aire abatut de l’intel·lectual amb ulleres que analitza amb derrotada impotència les noves formes cap a les quals ha derivat el vell feixisme de sempre. Lluny comencen a quedar aquells temps en els quals , ser un lluitador antifeixista, implicava tenir molt clar l’enemic que es tenia davant. Tres dècades després del final oficial del feixisme i la seva derrota bèl·lica, toca assumir que el feixisme no se’n va anar mai. I que la seva forma latent, es va reencarnar de forma patent en la Democràcia Cristiana . De fet, i encara que el seu nom no surti a l’espectacle, als articles de Pasolini es fa sovint referencia a aquell detestat Aldo Moro que, tres anys després de l’assassinat del poeta. va ser alhora segrestat i assassinat i gairebé canonitzat pels seu màrtir , provocant així la que probablement sigui la més convulsa crisi patida mai per l’estat italià . En qualsevol cas, el que ja anava malament, encara pot anar pitjor. El neofeixisme maquillat amb formes democràtiques de la Democràcia Cristiana, podia semblar encara fa no res un clar enemic a abatre. Però la seva derivació, el feixisme molt encobert que ha donat forma al desig pel consumisme desfermat, pot acabar resultant ja un enemic del tot imbatible, perquè ja no s’identifica amb una ideologia concreta. I d’això en donen bona mostra els joves d’ara mateix. Pasolini, que tant havia admirat sempre la bellesa dels joves, ja no la reconeixia pels carrers de la Itàlia del 1975. Ara, els joves s’havien tornat sorprenentment lletjos, tant per la seva aparença externa, com per l’ús que en feien del llenguatge ( si se li pot dir llenguatge a la seva forma de pseudoparlar i emetre sons), com per la violència sempre a punt d'esclatar que manifestaven els seus cossos i les seves actituds. Tornant a “Ragazzi”: també els joves proletaris lumpen retratats allà podien posar-se ben violents, a l’hora de cometre un robatori o saltar-se qualsevol de les barreres marcades per la llei. O, ja posats, a l’hora de fer tractes amb un client: Pasolini en sabia també força , dels xapers amb orígens proletaris que et podies trobar a qualsevol hora del dia o de la nit als lavabos de l’estació Termini. Però en la violència lumpen, s’hi podia reconèixer la violència justiciera vinculada a la lluita de classes. Per contra , els joves violents d’ara mateix (estem parlant, us ho recordo, del 1975; qui vulgui fer extrapolacions , és lliure de saltar-se la cronologia) , només ho son en relació a la seva capacitat o incapacitat per assolir el grau de consumisme promocionat des de tots els àmbits pel capitalisme feixista dels nous temps. I ara, els joves fills dels vells hereus del feixisme, ja no es diferencien gairebé en res dels joves fills dels vells proletaris que havien lluitat contra el feixisme, perquè ara tant els uns com els altres, `persegueixen un mateix i ben consumista objectiu comú.
Això ens ho deixa ja clar Pasolini, tot just quan pren per primer cop la paraula, ficat ja sota la pell de Genís. Abans, Pau de Nut, l’excel·lent musical còmplice perfecte d’aquesta proposta, ens ha ofert una molt eixerida versió del que vindrien a ser els títols de crèdit de l’espectacle. mentre l’Oriol (que sempre ha tingut tendència a quedar-se sense roba a l’escenari, tal i com va fer ben palès al costat de Mont Plans a “Cadires”) adopta la vestimenta pasoliniana amb tocs de fantasia queer que lluirà ja al llarg dels seixanta minuts restants. I estic per dir que aquest inici excel·lentment executat, constitueix alhora el punt més feble de l’espectacle, perquè la música i la coreografia ofeguen una mica la contundència amb la qual PPP ens fa un retrat de la nova lletjor que s’ha fet seus els rostres juvenils que semblen haver renunciar a la bellesa desinhibida que lluïen en altres temps ,encara que fossin temps més durs que els presents. Cal potser fer una creuada que ens ajudi a entendre el potencial revolucionari de la bellesa nascuda a la pobresa? Cal potser intentar in extremis (abans no sigui massa tard) que aquests joves entenguin que s’estan tornant massa lletjos abans d’hora, que cal que se n’oblidin de la fam de riquesa si volen recuperar la bellesa perduda? Potser Pasolini està demanant massa d’ells. Potser està demanant massa de tots nosaltres. Potser el seu assassinat en té un punt de suïcidi, perquè la seva exigència es mostra capaç de molestar i incomodar per igual a burgesos i a proletaris, a intel·lectuals i a analfabets ,a comunistes i a feixistes, a creients de missa diària i a ateus que no li perdonen que fins i tot li hagi dedicat una pel·lícula al seu admirat Crist , premiada pel mateix Vaticà. El que no li pot negar ningú és l’honestedat de les seves paraules . I el que tampoc pot negar ningú és que, s’estigui o no del tot d’acord amb elles, aquestes paraules segueixen sonant igual de contundents i torbadores i profètiques cinquanta anys després d’haver estat escrites com ho feien llavors.
Com us deia abans , potser l’arrencada de l’espectacle ,tot i que funcionar molt bé des del punt de vista de la seva resolució escènica, potser no ho fa tant des del punt de vista de la seva dramatúrgia, i ofega un xic la molesta força del verb pasolinià. Però ben aviat el muntatge remunta aquesta descompensació, mentre Pier Paolo ens va deixant clar des de la seva posició de pare sense fills que allò de fer carregar totes les fallides dels fills en els pecats comesos pels pares, allò que ens han transmet les tragèdies gregues des de fa mil·lennis , potser està una mica massa sobrevalorat; potser cal que les criatures comencin també a fers-e càrrec dels seus propis pecats . Però com Pasolini segueix malgrat tot conservant una espurna d’esperança renovadora, s’inventa un bell alumne perfecte i inevitablement napolità :només pels carrers de Nàpols es pot trobar encara la petjada del que podia ser una gran urbs italiana no burgesa, abans que totes les urbs italianes es rendissin davant la burgesia i els seus models . I n’hauria prou amb el preciós moment en el qual Pier Paolo Genís imagina la figura d’aquest imaginari Gennariello amb ulls plorosos i enyorança d’allò que ni existeix, tot imaginant alhora les ensenyances que li podria transmetre per evitar la seva conversió en un altre jove lleig consumit per l’ànsia consumista, per no perdre’s tan estimulant trobada.
