A l'actor Oriol Genís (Badalona, 1950), se'l pot trobar en un gran espectacle del Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle del Teatre Lliure o en una proposta privada d'un director agosarat, ja sigui interpretant un clàssic de text o un musical. I sempre hi té un paper que, ni que a vegades potser sembli secundari, sedueix els espectadors per la seva empremta.
Ell, però, com alguns intèrprets de la seva generació, que ja s'acosten o trepitgen els setanta, ha descobert últimament un punt de fuita amb el teatre intimista, de cambra, com per exemple ha fet recentment amb les entranyables «Cadires» de Mont Plans, reposades fa poc a l'Espai Texas. Es una opció, a l'estil d'altres opcions similars, com la de l'actriu Imma Colomer a «Amb la claredat arriba el fred», sobre Thomas Bernhard, al Teatre Romea; l'actor Andreu Benito a «L'home de teatre», també de Bernhard, o «Lluna plena», d'Aki Shimazaki, a la nova sala Heartbreak Hotel d'Àlex Rigola; o l'actor Lluís Marco a «Una còpia», de Caryl Churchil, a la mateixa Sala Àtrium; o ara també l'actriu Àngels Gonyalons a «Llegat», de Daniel J. Meyer, al Teatre Akadèmia, entre molts altres.
Són, totes aquestes, unes apostes personals preses, després de llargues trajectòries escèniques indiscutibles, que enyoren i recuperen una tornada als orígens, al teatre en el sentit més pur, al teatre de ressò atenenc, el que Pier Paolo Pasolini, en el seu manifest, anomena teatre de “ritu polític”, el que es basa en la ideologia d’un teatre primitiu en contraposició al que el mateix Pasolini qualifica de “ritu social”, és a dir, aquell altre teatre que acontenta la burgesia des de la Commedia dell'Arte a l'Elisabetià, el del Segle d'Or i el més contemporani, titllat de realista, comèdia, populista o d'evasió, però que, per ell, no passa de ser això: un “ritu teatral”.
No s'han d'estranyar els espectadors que potser es trobin l'actor Oriol Genís, com un espectador més, esperant entrar a la sala Àtrium en un vestíbul on hi ha també la maqueta de l'escenografia que han elaborat Castells Planas, uns altres veterans i artesans del teatre que festegen també últimament amb les propostes intimistes.
En aquesta ocasió, els Castells Planas han creat una estructura de cub obert, amb uns cortinatges vermells —sembla que rescatats d'un muntatge del Gran Teatre del Liceu— i un senzill joc de corrioles per crear els efectes de diferents situacions estètiques al llarg d'un duet d'una hora breu.
Una hora on sempre hi ha present el músic i també actor Pau de Nut amb el seu violoncel que, com un Ennio Morricone, l'amic de Pasolini, també artesà, posa banda sonora permanent al soliloqui de l'actor Oriol Genís, que ja va treballar Pasolini fa prop de vint anys amb l'espectacle «P.P.P.», de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí, al Teatre Lliure, i que ara parteix de reflexions, invectives, manifestos i citacions de Pasolini, en una posada en escena que comença amb una recitació cantada dels crèdits de l'espectacle que recorda als espectadors que Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922 - Òstia, 1975) va ser un home de teatre, un escriptor, un professor, un intel·lectual sense pèls a la llengua i un activista pioner reivindicador de l'homosexualitat, però també un director de cinema compromès i, en conseqüència, una víctima de la intolerància, que és el mal que el va assassinar el 1975, en un cas encara avui obscur i ple d'incògnites mai resoltes.
A partir del tractat pedagògic «Gennariello», de Pasolini, inacabat a causa de la seva tràgica mort, l'adaptació de la dramaturga Mia Parcerisa, que ha titulat «No hi ha fills innocents», fon altres reflexions de l'autor, ja sigui d'assajos seus o de cinematografia, amb l'inici de la «Carta als joves infeliços», a tall de manifest adreçat tant als joves com als adults que ja han fet de pares, passant per la seva crítica ferotge al sistema establert de l'últim quart de segle XX sobre qüestions com la religió, el vell comunisme, la família tradicional, el consum descontrolat o el feixisme sempre creixent. I tot, esclar, sense deixar de burxar en l'apatia i els ulls grossos dels intel·lectuals i dels mitjans de comunicació, que no baden boca davant segons quines barbaritats de segons quins polítics.
L'actor Oriol Genís —potència interpretativa elevada a la màxima expressió— i el músic Pau de Nut —sensibilitat a flor de pell— creen una fusió escènica de dues generacions d'actors sense fissures, fent que fins i tot el violoncel acabi sent un personatge més, amb moments antològics, gairebé de fregolisme, moments poètics i moments de connexió directa amb els espectadors en una mena de nou “manifest pasolinià” que ressona per tota la sala amb la vivesa i la lucidesa, tan enèrgica com actual, d'un avís per a navegants, o més ben dit, d'un avís per a espectadors de teatre d'aquest convuls inici de segle XXI. Són ells, precisament, els que han de decidir si es consideren espectadors de “ritu polític”, com els hereus dels antics atenencs, o espectadors de “ritu social”, com els hereus de la petita burgesia tan vilipendiada per Pier Paolo Pasolini. (...)
