Pasolini és desmesura. Ho proclamen els seus textos, quasi discursos abrandats dalt del púlpit, com ho certifica la seva biografia amb un assassinat que ha passat a ser dels més oblidats i vergonyants de l'Europa contemporània. Cada muntatge que repassa els seus textos il·lumina una foscor i un ridícul ignorant. És tant el que va empènyer en la seva escurçada vida que sembla inabastable. Per això, són tan necessaris els retalls que es proposen a escena. Ho va fer Xavier Albertí a PPP (2005), combinant el personatge més canalla amb el boig pel futbol o fervent religiós. Gonzalo Cunill va absorbir-lo en el primer "teatre encaixat" d'Àlex Rigola: Who is me?; La Veronal en va fer una coreografia Bologna: Pasolini emborratxant-se de text. Albertí va tornar a convocar-lo a través del Decameró, una aventura postpandèmica de 10 monòlegs en les que, entre d'altres Davide Carnevali advertia que Pasolini no és tan venerat com es pugui pensar a la Itàlia d'avui. I que el polemista rebutjaria un teatre que acull tots els perfils laborals i socials de la societat, tant a l'escena com al pati de butaques. De fet, el coneixement de Pasolini és inversament proporcional a l'auge del feixisme europeu.
El pecat original no es lleva amb un simple bateig; sempre s'arrossega. I, de fet, es porta imprès en l'ADN de tothom. Els fills clamen contra els pares que els duen a la guerra a Cels de Mouawad. Doncs, ara, Pasolini els diu que ni assassinant tot allò que representa la generació anterior, es deslliuraran de la pesantor d'una pena innata. Certament, Pasolini es declara vençut quan comprova que el capitalisme ha trobat la fórmula per sobreviure, sigui entre les classes burgeses o en el proletariat: El consumisme és la moneda que tothom tributa. S'ha perdut l'essència, la justícia, els valors. Queda només el càstig i el premi; una mirada massa reduccionista per a una ment intel·lectual complexa, que voldria contagiar revolució per tots els porus. I que només hi troba incomprensió, arraconament social i, al final, la mort, com a persona incòmoda.
Quan el pensament profund és la base d'un muntatge, cal donar-li aire que no sigui contraproduent amb la reflexió. L'espai, un cub buit amb una cortina que fa la funció de teló, és suggerent i permet els canvis de situacions. En la nova posada en escena de Mia Parcerisa, amb un Oriol Genís que es transmuta en un Pasolini madur, escèptic de la societat, pessimista per naturalesa, la paraula sona eixordadora, novament. Genís és una bèstia de cabaret que va de la brillantor més desvergonyida (Kabarett Protocoll, Qué fue de Andrés Villarrosa) a la buidor més dolorosa (Cadires). Al quadre se li suma la música. Segurament, el bullici de Nàpols tindria més ressò amb l'acordió de Joan Alavedra o el bullici del quintet Lisboa (Zentral Cafe); O amb el clarinet de Jordi Oriol (La caiguda de l'H) Al cello de Pau de Nut (Kalimat), però, hi ressona la frescor i espontaneïtat per la interpretació i el so greu dels salons de cambra burgesos, de les cortines i els vernissatges. El salt generacional és imprescindible perquè la mirada de l'home sense fills retregui als joves aquesta ignorància a base de sons guturals, escopinades de perdonavides. Les ungles de De Nut amb una enjogassada purpurina trepitgen les cordes i canta a la vida optimista. L'humor de canviar "angelo" per "un cello" a Una notte in Napoli ja ho diu tot. Farien alguns cèntims a l'Spotify si pengessin les peces musicals en forma de popurri!! Però, ai las, això ressentiria el discurs de monetitzar l'art, de convertir el talent en moneda de canvi borsari.
És un Pasolini que s'hagués divertit amb la mirada de demiürg de Francisco Casavella a El dia del Watusi, que hagués blasmat la hipocresia amb Nodi: de gossos i malditos. Pasolini sempre queda fora de quadre. I es fa imprescindible recuperar-ne la lectura. Aquests muntatges, feta a base de retalls, com vidres que dringuen llums amb el reflex del sol, són veritables brúixoles que aboquen a la biblioteca més propera...
