Mia Parcerisa dirigeix a la Sala Atrium No hi ha fills innocents, a partir de dos documents tardans ‒inclosos en les Cartes luteranes‒ de Pier Paolo Pasolini: el breu assaig “Els joves infeliços” i el cèlebre tractat pedagògic adreçat a Gennariello. Tots dos van ser escrits el 1975, any que Pasolini assenyala com a cisma generacional, a causa de la victòria del totalitarisme consumista sobre les cultures burgesa i proletària. Oriol Genís, bregat tant en grans teatres com en el petit format, té una debilitat per l'intel·lectual italià, sobretot d'ençà que va participar a PPP (2005), mític muntatge de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé. Pau de Nut, músic i actor polifacètic ‒tan aviat oficia les misses negres de la Liddell com acompanya el Projecte Comunitari de l’Antic Teatre‒ ens rep aferrat al seu violoncel per cantar els crèdits de l'espectacle, amb una melodia extreta de la pel·lícula Uccellacci e Uccellini (1966). Pròdig en agraïments, cita un “munt de gent” tot refilant.
Oriol Genís es barreja amb el públic a l'entrada del teatre i accedeix directament a escena ‒casa seva‒, on es canviarà de roba per entrar en el personatge. Fa com si escalfés i transita per diferents registres o estils interpretatius, alguns de molt impropis. També la postura corporal obeeix al principi de variació: ens parla bocaterrosa, de genolls o recolzat a la barana de platea. El treball actoral està tematitzat; hi incideix de manera explícita la direcció de Parcerisa. Quant a discurs, Genís arrenca amb la carta als joves infeliços ‒“autòmats” resultants d'una mutació antropològica‒, que en un inici juga a enunciar com si fos una lletania. En la cambra de mals endreços projectada pels germans Castells Planas, els mateixos intèrprets accionaran un cortinatge mig de través, com un teló o una bandera a mitja asta.
Amb una boa negra i la reproducció d'un corb a l'espatlla ‒metàfora de l'intel·lectual d'esquerres en una època molt concreta d'Itàlia‒, Genís, del tot implicat en el que diu, assumeix el posat heterodox i provocatiu de l'artista visionari, fent gala d'un discurs radical en què fa crítica de la modernitat i ataca les insuficiències de la raó progressista. Posant en dubte la noció de culpa hereditària procedent de la tragèdia grega, Pasolini atribueix als joves ‒als “fills”‒ com a mínim el cinquanta per cent de responsabilitat dels seus errors i caigudes. Considera que, embrutits i degradats per l'homologació i el fetitxisme que imposa la nova ideologia ‒basada en l'abundància, la superfluïtat i l'hedonisme‒, tendeixen a ser agressius fins a la delinqüència o passius fins a la infelicitat.
Després s'adreça a Gennariello, ideal de jove napolità per qui sospira amb posat commogut. Fuma mentre parla amb aquest ragazzo dels suburbis, deixeble i destinatari del tractat que aquí sentirem en la traducció de Joan Casas. No és sinó un personatge imaginari nascut a “l'última metròpoli plebea”, però el Pasolini de Genís tremola en descriure'l. El seu ensenyament s'orienta a convèncer-lo que no tingui por del sagrat ni dels sentiments de què vol privar-nos el fals laïcisme consumista. L'assagista s'anticipa també a les reaccions i a l’“escàndol dels pedants”, que el titllaran de reaccionari i retrògrad, d'ingenu adorador d'una puresa arcaica. “Tutto è santo”, deia el seu Quiró.
La presència i la música de Pau de Nut resulta crucial en aquesta proposta. Trapella i murri, el violoncel·lista passa de Monteverdi a Radiohead o Lou Reed. Canta sobre la tristesa al paradís ‒Una notte a Napoli‒ i fa conjurs de desaparició enfundat en una jaqueta de lluentons. I si li prenen l'arquet ‒Genís el fa servir com a batuta per donar impuls al seu abrandat discurs‒ toca amb els dits. Es respira una gran complicitat i sintonia entre els dos intèrprets, entregats a un joc teatral al qual Parcerisa imprimeix un ritme òptim. I quina clausura! Quin “rapimento mistico e sensuale”!
Pier Paolo Pasolini va ser un polemista compromès i un profeta solitari; un artista contestatari que, tal com diu Terenci Moix (Crónicas italianas, 1971), va lliurar una batalla per la llibertat contra tots els riscos i les trampes del sistema. No hi ha fills innocents ofereix una aproximació al pensament d'aquest controvertit creador a través de l'enunciació teatralitzada de dos dels seus darrers escrits, en diàleg amb la música que se superposa al discurs i n'amenitza o “mundanitza” ‒però també eleva‒ la recepció. La figura i la paradoxa de Pasolini són celebrades en un context d'hibridació estimulant, desacomplexada. I tot flueix de meravella.
Crítica publicada a Núvol el 17 de maig de 2024
