Who is me. Pasolini -Poeta de las cenizas-

informació obra



Autor:
Pier Paolo Pasolini
Dramatúrgia:
Carlota Subirós
Intèrprets:
Gonzalo Cunill, Abel Folk i Pep Planas
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Silvia Delagneau
Producció:
Temporada Alta 2016, Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L, Teatros del Canal
Direcció:
Abel Folk i Pep Planas
Estrena:
Temporada Alta
Sinopsi:

Què s’amagava darrere de Pier Paolo Pasolini?

Després d’endinsar-se en el món de Lorca amb El Público i d’adaptar la imponent Incerta Glòria, el director Àlex Rigola ha decidit apropar-se a la figura del poeta i cineasta italià.

Descobrir, a través de les seves paraules, com era el seu món, la seva relació amb el cine i com de necessàries són, encara ara, les seves idees.

El punt de partida és Poeta de les cendres, un descarnat poema autobiogràfic que Pasolini va escriure (sense acabar) poc abans del seu assassinat.Una brutal confessió pòstuma trobada en un calaix.

Crítica: Who is me. Pasolini -Poeta de las cenizas-

23/07/2017

Pasolini, entre coixins

per Jordi Bordes

Pier Paolo Pasolini va ser un poeta, escriptor i realitzador de cinema controvertit. Tot i l'èxit que li reservava la gran pantalla, la seva vida personal patia de la desconfiança de molta gent del seu voltant. I d'un odi per la capacitat que tenia a mostrar-se i a convèncer davant dels plantejaments més radicals i primaris. Ell insistia que la gent innocent no convenç mai. I se sentia un exemple ben gràfic. Sempre als judicis sortia mal parat. Àlex Rigola va afrontar el repte de construir una dramatúrgia amb el pomerai inèdit, una mena de testament inesperat sobre el que Pasolini pensava i que, no se sap per què, algun dia va quedar arraconat en un calaix. Gonzalo Cunill és aquest Pasolini  aficionat al futbol i d'idees un tant contradictòries, però lúcides i solvents. Potser són els gens del pare que va fer-se fort durant la dictadura feixista de Musssolini, tot i ha ver-se encamorat d'una dona que parlava un dialecte, element que debilitava la llengua de la pàtria.

Ara, just coincidint amb la mort del que va ser l'assassí de Pasolini, s'ha repres el muntatge dins del Grec Festival. L'actor (el recordem també en aquelll monòleg, altament provocatiu de Rodrigo Gacía, fent de la mascota de l'Atlètic de Madrid: Goya, 2005) sign una interpretació molt cap endins.Probablement, voler ser massa vehement en un epsai  tant reduït (tot i que s'han habilitat ventiladors i la porta sempre és oberta) seria contraproduent. A la peça mana el text i la interpretació. Els elements que el complementen (llum, vídeo, música...) són molt austers volgudament. Tot és despullat. La fusta sobre el que s'asseu el públic és una fusta  de pi raspoa, amv relleu, sense tractar. Rigola ha volgut protegir pasolini (dels seus enemics i dels que el mitifiquen) Ha tirat per una peça molt sòbria. Potser hagués cabut alguna escena enginys (de jocs de paraules, d'equívocs o defenses aferrisades de peces qüestionades per l'alta cultura com l'entreteniment). Ho va fer Xavir Albertí en la seva dramaturgia PPP (Espai Lliure, 2005). La peça és rodona com una bimba. i deixa interrogants, amb ganes de saber més: de recuperar la filmografia, de rellegir aquells versos originals... d'entendre perquè la seva contradicció constant. L'única certesa: el seu amor incondicional a la mare.