Gonzalo Cunill, vestit amb l'uniforme de la selecció italiana de futbol, ens rep a l'interior d'una gran caixa dissenyada per transportar obres d'art. Mentre els 30 espectadors que caben al contenidor, ubicat en una sala del Teatre Municipal de Girona, s'acomoden en els seus seients, l'actor xuta amb força una pilota que colpeja la paret del fons del claustrofòbic recinte. És com si amb la fúria d'aquests trets expulsès la ràbia continguda del descarnat escrit pòstum 'Who is me. Pasolini ', subtitulat' Poeta de les cendres '. Sobre el fons es projecta una imatge del pare de l'artista, un militar i feixista al qual al·ludirà durant el relat.
L'espectador sucumbeix ràpidament, gràcies a la sonora metàfora, al magnetisme de l'subtil i minimalista muntatge que Àlex Rigola ha edificat al voltant de les paraules, tan contundents en la denúncia com delicades en l'expressió, de Pier Paolo Pasolini. El versàtil Cunill, que ja ens va impressionar en un altre monòleg ( 'Tala' de Bernhard), s'ha ficat tan a fons en l'univers del seu personatge que quan comença a desgranar l'autobiogràfica confessió, ningú dubta que el que parla és el mateix escriptor i cineasta.
En la simplicitat d'aquesta coproducció de Temporada Alta amb els Teatres del Canal i altres partícips resideix el seu impacte. Cunill interpel.la·la directament al públic buscant la comprensió del visionari i radical missatge. Les diferents cares de Pasolini apareixen en aquest poema incomplet que resumeix les línies mestres de la seva trajectòria. Després de l'experiència catàrtica de la representació, el debat continua fora de la caixa escènica incitant a recuperar la memòria artística, recordant obres i pel·lícules d'un creador heterodox i controvertit.
El muntatge, amb ajuda d'efectes lumínics i projeccions d'imatges d'alguns dels seus emblemàtics films ( 'L'Evangeli segons sant Mateu', 'Accatone', 'Mamma Roma', 'Teorema' o 'Decameron'), s'endinsa en el Pasolini personatge i en les seves contradiccions. Els seus orígens, la vida familiar (divinitzant la figura de la seva mare i detestant la del seu pare), l'ús de la llengua i la seva defensa del dialecte friülès, la fugida a Roma, la seva immersió en els ambients marginals, els conflictes de l'homosexual lliure i excessiu i la radicalitat del seu pensament sorgeixen de forma brutal. "No només cal comprometre escrivint, sinó vivint", recita Cunill.
Desafiant, proclama: "Cal resistir a l'escàndol amb més ràbia que mai". La ferotge crítica a la burgesia, a la qual ell mateix pertanyia, la seva identificació amb les bases proletàries i camperoles i les seves polèmiques amb el marxisme o el catolicisme ( "les dues esglésies") també emergeixen en aquest últim document d'un dels més lúcids intel·lectuals del segle XX, cruelment assassinat. Un gran Gonzalo Cunill desplega magistralment tota l'atmosfera d'aquest crit desesperat.
