L’Oriol – probablement l’actor que més personatges ha representat mai a Teatre Nacional de Catalunya – estava una mica cansat de les excentricitats del teatre contemporani i tenia unes ganes enormes de fer un teatre més “relaxat”. Malgrat la seva trajectòria en el món de l’escena més “alternativa” i estrambòtica, l’Oriol va començar fent sarsueles i teatre infantil, i de tant en tant encara es pregunta si no hauria estat més feliç si s’hagués pogut dedicar a fer teatre popular sense aspiracions artístiques ni intel·lectuals.
La Mont va anar a buscar l’Oriol convençuda que li obriria les portes d’alguns teatres públics o subvencionats, i a l’Oriol li va semblar que amb una estrella còmica com la Mont aconseguiria, per fi, tornar al teatre més entretingut per passar l’estona. Però la realitat va ser que durant uns quants anys tots dos actors van recórrer els diferents despatxos de programadors amb les seves propostes, sense gaire èxit. Ara bé: de cop, les coses semblen haver canviat, i aquestes dues velles glòries del teatre català per fi podran plantar les seves cadires en un escenari que les aculli amb els braços oberts...
En un àpat familiar amb tiets i avis presidint la taula la conversa la domina, sobretot la persona que més trascendencia social té al menjador. Són el que posen els temes a tractar i les seves opinions són, en general, bastant beneïdes pels que l'escolten (si excloem la veu discordants dels cunyats de torn). A l'hora del cafè, quan la conversa es disgrega com el terrós de subre es van produint els grupets informals i és quan arriba l'instant de l'artista de la família. és llavors quan distreuen amb les seves anècdotes i quan perfilen opinions sobre la simplicitat de la condició humana a partir de l'experiència vital que palpen en les seves gires teatrals. Es parla molt a Catalunya dels actors mediàtics, de l'star system català, i hi és i se'l reverncia però a qui s'estima més de debò és a personatges (molt més invisibles però constants en dècades de trajectòria) com Mont Plans i Oriol Genís. Ara aquests dos actors han esdevingut companyia. o així es diuen en aquest espectacle i sense necessitat si n'hi haurà un segon.
Tots dos, unes bèsties a l'escena que connecten amb el públic sovint amb la comèdia i, puntualment sorprenent amb la cançó saben tots els secrets del teatre català contemporani. I tenen la suficient barra per esbandir-les al Goya (procurant protegir els noms dels que en podrien sortir més empipats). En realitat, són estirades de galta carinyoses. I Albert Arribas (F.R.A.U.), que n'ha fet la dramatúrgia i direcció, és un dels primers a rebre les seves ironies malicioses. Ara, dèiem, Mont Plans i Oriol Genís ens conviden a percebre la complexitat d’un projecte escènic perquè arribi a port. Quants cafès a la Laie són necessaris. Quants favors fotocopiats per triar la millor versió i de Les cadires de Ionesco. Al final, són els actors parlant d’ells mateixos, evocant somnis, maleint estigmatitzacions i parlant de mil anècdotes i de camerinos sense lavabo. Tenien clar que l’espectacle hi havia d’haver música, un punt de frivolitat. i per això les engalten, es vulgui o no, un breu repertori de cuplets del Paral·lel.
Ben bé és com colar-se a l’hora del cafè d’una llar. O recordar com aquella tieta llunyana reia tot emulant al Fumando espero i el Rosor, llum de la meva vida. El més popular casa amb la intenció poètica i tendra de dos avis que es revisen els mals i el somnis. Tendre i generós. Sense presses, deixeu-vos persuadir. Dimarts passat, hi hava una concentració de directors, dramatugs i intèrprets al pati de butaques que quasi semblava una entrega dels Premis de la Crítica! I això, lluny de sentir de viva veu quins són els damnificats del teatre contemporani català, érs una demostració de fins a quin punt són estimats per la professió aquest parell. El seu truc? Saber escoltar i ser transparents. Com uns avis que somrien els néts i procuren infundar saviesa des dels silencis i amb les mirades d'actor secundari a l'àpat de Nadal.