Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre.
En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters.
Siguin del Bar Principal o no, Mont Plans i Oriol Genís i les seves dues cadires van començar una primera temporada off, com aquell qui no vol la cosa, que s'ha convertit en una llarga temporada per diversos escenaris i que ara s'ha instal·lat a l'Espai Texas on diu que es posen al microones teatral els millors èxits de temporades passades.
Que Oriol Genís i Mont Plans són dos bèsties de l'escenari no és només profecia sinó que és una realitat que els espectadors veterans i els nous espectadors poden constatar en aquest tête-à- tête i el seu espectacle «Cadires» que parteix d'una idea col·lectiva però que ha comptat amb la dramatúrgia final i la direcció d'Albert Arribas.
Entre algunes esgarrapades al sector teatral, esgarrinxades als de més a prop, alguna bufetada als que hi eren i no hi són i unes quantes pessigades a l'“absurd” de voler dedicar-se al teatre, la parella aconsegueix tocar el cor i l'ànima dels espectadors amb la trapelleria de parlar del drama quotidià amb la dosi suficient d'ironia i humor dels qui no hi van sinó que ja en tornen.
Eugène Ionesco posa una parella d'avis —ara es diu així per no ofendre la vellesa— que viuen apartats de la realitat del món i l'únic que els manté en vida són les contalles que es repeteixen l'un a l'altre, els records que es reviuen i les imatges color sèpia que imaginen. L'esperança, segurament que absurda, que tenen és que el missatge de la vellesa pot canviar el rumb de la humanitat.
Mont Plans i Oriol Genís no pretenen canviar cap rumb. Es conformen amb desplegar el seu àlbum de records al voltant del món que els ha embolcallat tota la vida, el món del teatre. Voldrien desfer-se de les etiquetes que porten penjades com una llufa a l'esquena. Voldrien demostrar que de la comèdia i la comicitat es poden tancar en la tragèdia i la profunditat.
Entre boleros, cuplets, noms coneguts i noms de qui més valdria no recordar-se, tot el que diuen traspua sinceritat, savoir faire, estima pel teatre i ganes de formar part d'una comunitat que encara creu en el bàlsam de la cultura. Un espectacle que brilla com ho fa un petit diamant en un estoig de joieria i que, en contradicció a l'austera escenografia, n'hi ha de debò per llogar-hi cadires. (...)
