Mont Plans i Oriol Genís, dues figures emblemàtiques del teatre català de les últimes dècades, van decidir treballar junts en un espectacle. Cadascú amb la seva trajectòria, cadascú amb les seves expectatives respecte al nou projecte, i cadascú amb la seva visió de la vida, de la cultura, del sector i dels temes que l’han assotat els darrers anys. D’aquest interès últim en l’amistat i el fet de voler treballar junts, independentment de tota discòrdia i tot entrebanc, n’ha nascut Cadires. En principi apuntava ser una versió de “Les cadires” de Ionesco, i ha acabat sent, un relat reposat, divertit i entranyable de com ha estat el camí per arribar a Cadires de Mont Plans i Oriol Genís, que Albert Arribas ha filat en una dramatúrgia.
Ja ho diuen que, a mesura que un actor o actriu envelleix, va desdibuixant-se del mapa, perquè, no només hi ha pocs i anecdòtics papers de persones grans, sinó que la credibilitat i confiança i les ganes de reivindicar-les van minvant amb els anys. El resultat, la gent gran fent coses s’han convertit en uns més dels freaks de l’entreteniment. Per ironitzar-ho tot plegat, els dos intèrprets consagrats seuen a Cadires per explicar batalletes durant una hora i mitja, i ho fan amb la inversemblant capacitat que no sigui infumable.
Mont Plans i Oriol Genís saben captivar, saben mantenir l’atenció, divertir i sorprendre, s’escolten i reaccionen donant el contrapunt a l’espontaneïtat de l’altre, i abracen el patetisme de la situació precària on han arribat. L’especial gràcia de l’entramat de la dramatúrgia s’evidencia amb el fet que els dos personatges, representant-se i caricaturitzant-se a ells mateixos i a la vegada a opinions contraposades, s’estimen i donen veu, sense voler arribar enlloc, a la protesta davant de situacions de vigència contemporània al sector com els abusos o l’intrusisme, sempre mostrant el seu compromís amb la professió.
Aquestes Cadires és una proposta adaptable i de petit format, sense escenografies, ni projeccions, ni grans vestuaris ni efectes de cap mena. És la realitat exposada, són les granes d’explicar-se contra marea, i és la reivindicació de la precarietat, en teoria, en tots els estrats de la cultura. Precisament en una proposta tan aterrada, planera i despullada s’hi pot interpretar una voluntat de dignificar els espectadors i espectadores que la van a veure, que no se’ls exigeix entendre, saber o opinar de cap manera. No hi ha banalitat en mostrar situacions quotidianes i fins i tot ridícules, en recordar, o en mostrar el patetisme de tot, tothom i especialment d’un o una mateixa. En conjunt, un entramat mínim per regalar un espai, encara que sigui ínfim, a dos grans intèrprets perquè es llueixin ara que senten que van de tornada. S’hi estigui d’acord o no, Cadires defensa un teatre que provoqui el gaudi quan s’està a platea; i la discussió un cop a casa.
