Pocs luxes pot haver-hi més grans, per als amants del teatre, que sentir el que dos portents de l'escena com són Oriol Genís i Mont Plans tenen a dir ‒o ens vulguin explicar‒ sobre gires i camerinos, comèdia, teatre independent i actors que envelleixen. Tot això i més al Teatre Goya, dins un espectacle que du per títol Cadires i compta amb dramatúrgia i direcció d'Albert Arribas. El miracle, però, “només passarà un cop a la setmana”: els dimarts 4, 18 i 25 d'octubre. Caldrà estar ben atents, doncs, i no desaprofitar la conjunció astral.
Entre crosses, balls i carícies, l'actriu i l'actor es possessionen de l'escena. Eva Vilar, ajudant de direcció, intervé breument per anunciar el “patrocini” del bar La Principal, d'on han agafat en préstec les dues cadires ‒escenografia mínima i fàcil de transportar‒, i emetre el missatge que exhorta els espectadors a apagar els mòbils i que la majoria de directors ‒Arribas gairebé mai‒ deleguen en la megafonia.
Els qui es donen cita en escena són una actriu històrica de La Cubana, bregada en tota mena d'escenaris i muntatges, i un actor que ha treballat i treballa fins a l'extenuació ‒probablement sigui qui més personatges ha interpretat al TNC‒ a les ordres de directors intel·lectuals i “moderns”. Tot i que fa anys que recorre teatres i centres cívics amb un espectacle on interpreta una morta ‒Sembla que rigui‒, la Mont Plans encara arrossega “l'estigma de l'actriu còmica” i voldria que se la prenguessin seriosament com a creadora. Per la seva banda, l'Oriol Genís, un actor “estrambòtic” i “controvertit” que sovinteja experiments escènics de llarga durada i estètica heterodoxa ‒llegim entre línies la referència a Frau‒, i que és capaç d'assumir reptes tan radicals com el monòleg de Vespres de la Beata Verge d’Antonio Tarantino o el de Valère Novarina al Decameró, confessa que ara desitjaria fer una cosa més “relaxada i divertida”.
Segons exposen ‒i aquí rau la gràcia de la dramatúrgia, que juga amb l'autoironia i amb les mitges veritats‒, Plans volia fer una obra “poètica i surrealista” sobre dues persones que es fan grans i es troben soles. Genís s'hi va afegir amb l'esperança de poder-hi introduir un número de claqué, peces musicals i alguns “xistes”; profundament irritat per l'escarni que sovint es fa de la gent gran ‒n'és paradigmàtica la pel·lícula Ginger and Fred de Fellini, que els intèrprets glossen amb molt d'encert‒, va imaginar fins i tot un “comando eutanàsia”, una mena d'Acción mutante de la tercera edat.
L'espectacle consisteix, sobretot, a explicar la gènesi del projecte mateix i les traves o vicissituds que els dos veterans han hagut de superar per dur-lo a bon port. L'han aixecat pràcticament “sense diners, sense calendari”, i ho diuen amb la resignació de qui està acostumat a patir la precarietat del sector, però també amb la coqueteria de qui fingeix improvisar a partir d'un esbós malgirbat ‒el paperot que mira l'actriu de tant en tant‒, per després enlluernar el públic amb un desplegament espaterrant de recursos.
Tot el que cal són coses a dir i dos comediants amb ofici. La resta ‒rebla Plans‒ és parafernàlia. Els actors se'ns adrecen com si fóssim aquell auditori anhelat a Cadires, la cèlebre obra de Ionesco. Val a dir, però, que allò que predominava a la platea del Goya el dia de l'estrena no eren cadires buides sinó un públic entusiasta i rialler, del tot captivat per les històries i el talent d'aquest parell de bèsties escèniques, que tan aviat discuteixen com ballen un bolero d'Antonio Machín ‒versionat per Manolo Da Costa‒ o canten sarsuela i cuplet.
Caracteritza aquest espectacle, metateatral per definició, l'al·lusió constant i commovedora a elements, usos i costums del teatre: els camerinos ‒dignificats a Catalunya per Josep Maria Flotats‒, la mala acústica, les butaques enfonsades de les primeres files, la promiscuïtat entre artistes i tècnics, les “cubanades”, els cuplets de Cándida Pérez, els ja desapareguts apuntadors, el voyeurisme professional i sant Genís de Roma.
Qui interpretarà El tango de la cocaína amb el sentiment que hi posa la Mont Plans? Qui cantarà la sarsuela Les noies de l'Estatut ‒ai, “la barnilla de la sombrilla”‒ amb més gràcia i salero que l'Oriol Genís? El seu no és un exercici de nostàlgia sinó de celebració, però no podem evitar preguntar-nos qui farà de baula transmissora d'aquest saber fer i d'aquest saber dir. Aquest parell són memòria viva de les arts escèniques del país, i encarnen a la perfecció un tipus d'actriu, d'actor, que estima amb passió l'ofici i el traspua en tot allò que fa, dotant de teatralitat la vida. Tenen la generositat de mostrar-se fràgils en escena i de compartir amb nosaltres algunes de les seves vivències. Anar-los a veure és un acte de cura envers el nostre teatre i els nostres artistes. Una manera enormement emocionant, i també molt divertida, d'homenatjar la faràndula i la cultura.
Article publicat a Núvol el 30 de setembre de 2022
