La Seca – Espai Brossa acull aquest mes un Cicle de Teatre Verbatim impulsat per Mithistòrima Produccions i La Planeta de Girona. Es tracta d’una modalitat de teatre documental que consisteix a reproduir, paraula a paraula, les intervencions d’una sèrie de persones entrevistades per a l’ocasió en qualitat d’experts i/o testimonis. Del 2 al 13 de maig es va poder veure El color de la llum, una dramatúrgia de Ferran Joanmiquel entorn del fotoperiodisme i algunes qüestions ètiques associades, a partir d’entrevistes realitzades a professionals de reconegut prestigi, i ara és el torn de No m’oblideu mai, un projecte en què el dramaturg i director Llàtzer Garcia —recentment guardonat amb el Premi de la Crítica al Millor Text per Els nens desagraïts (2017)— i els actors Elies Barberà i Marta Montiel, de la companyia Teatre de l’Enjòlit, han realitzat un exhaustiu treball de documentació per abordar una problemàtica, la del suïcidi juvenil, que va en augment i que cal deslliurar de l’estigma i del tabú a què sol anar associada.
Segons dades de l’OMS, el suïcidi ha esdevingut la segona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys arreu del món, i una de les primeres al nostre país. D’altra banda, cal no menystenir el nombre de temptatives, molt més alt que el de suïcidis consumats en menors d’edat —la fundació ANAR, que ajuda nens i adolescents en situació de risc, alerta d’un increment dels intents de suïcidi: l’any 2017 va atendre 627 intents de suïcidi i 531 casos d’autolesions a tot l’estat—. Darrerament, diverses dades i notícies, entre elles l’existència d’un aberrant joc cibernètic anomenat “Balena Blava”—en el terreny teatral, se n’ha fet ressò el monodrama Balena blava (2018), amb dramatúrgia de Victoria Szpunberg, música de Raquel García-Tomás i direcció escènica de Xavier Albertí—, han fet saltar les alarmes, i nombrosos experts de l’àmbit de la salut mental han expressat la necessitat que hi ha de parlar del suïcidi juvenil, desmentint falsos mites i buscant estratègies de prevenció, detecció i desestigmatització.
No m’oblideu mai, l’obra que aquí ens ocupa, parteix d’una immersió documental que inclou converses amb especialistes —Anna Calvet, Núria Martorell, Fina Trullàs, Helena Quesada (Obertament), Jaume Funes i l’associació DSAS—, l’assistència a congressos i conferències i, sobretot, les entrevistes realitzades a setze joves que han experimentat en primera persona la depressió i que, en algun moment de la seva vida, han estat escomesos per una pulsió suïcida. En escena, els dos intèrprets assumeixen de manera fragmentària algunes vivències de sis d’aquells testimonis, mantenint la literalitat de les seves expressions i reproduint les diccions corresponents.
La primera intervenció, prèvia als testimonis pròpiament dits, ens agafa de sorpresa. L’actriu Marta Montiel, que està asseguda entre el públic, s’aixeca i se’ns adreça per referir-nos una anècdota traumàtica —va presenciar com una noia es llençava al metro— que aporta una mirada externa al conflicte. Després assistirem a l’escenificació d’alguns fragments d’entrevistes realitzades per tal de documentar i bastir la dramatúrgia; en aquest procés volgudament autoreferencial i metateatral, l’entrevistador/a —els dos intèrprets s’alternen en aquest paper— exhorta el testimoni a que parli lliurement, sense imposar-li cap ordre ni cap lògica, car correspondrà al dramaturg aglutinar i construir un sentit.
Els dos actors mostren una gran quantitat de recursos i registres a l’hora d’interpretar diferents testimonis. Montiel, que ens ha introduït a l’espinosa temàtica des de fora del conflicte i de l’escena pròpiament dita, assumirà la identitat de diferents noies que han passat per processos conduents a l’autodestrucció. Resulten especialment colpidors els testimonis d’una jove que als catorze anys va caure en una depressió infantil, després d’haver estat víctima de l’obsessió dietètica de la seva mare, i d’una altra que compta amb antecedents de maltractament i suïcidi a la seva família i que presenta una certa tendència mimètica en algunes de les seves conductes autolesives i ideacions autolítiques.
Elies Barberà encarna, en primer lloc, un noi de vint-i-dos anys que ens explica retrospectivament dos grans conflictes que l’han marcat: d’una banda, l’anorèxia que va patir als nou anys; de l’altra, una depressió que li va sortir més endavant, en la primera joventut, i que va ser tractada amb una medicació intensiva farcida d’ansiolítics i hipnòtics. Més endavant, quan el músic Edu Vásquez surti a escena i toqui la bateria, l’actor assumirà la identitat d’un jove de Santiago de Xile que fa servir la música —en concret, la bateria— per desfogar, canalitzar o conjurar el patiment provocat per una depressió endògena —“tenía apagones”— que seria posteriorment agreujada per pallisses i abusos. En aquesta part de l’obra s’encavalcaran les rèpliques del jove xilè i d’una noia de les Illes Balears —interpretada per Montiel— que no vol medicar-se per por de perdre la seva personalitat.
Es tracta d’una proposta documental i testimonial que arrenca de la vivència de les persones entrevistades, i es troba tan lluny de la teatralització com d’un ancoratge teòric. La dramatúrgia opta per conformar un cor de veus a partir de testimonis orals la literalitat dels quals és escrupolosament respectada. Del pròleg que introdueix una mirada externa s’arriba a una consigna final d’esperança que exhorta a deposar la por i atrevir-se a estimar —val a dir que tots els testimonis recollits són supervivents i els caracteritza la voluntat de sortir-se’n, tot i que això no els garanteix no recaure-hi—. En l’entremig, hi ha l’escenificació d’una entrevista, amb testimonis predominantment estàtics que, asseguts a una cadira, tenen una mirada que bascula entre la necessitat de ser escoltats i una desvalguda recança; un bloc central, en què els actors s’adrecen al públic, llençant idees com aforismes, retalls biogràfics i notes de diari, amb el so de la bateria que contribueix a intensificar el dolor i la ràbia —el soroll mental—, i una tercera part, més breu, en què uns altres dos testimonis conversen i intercanvien inquietuds i vivències, buscant l’empatia i la identificació amb l’interlocutor. Es crea ritme a partir dels canvis de llengua i dialecte, intensitat o volum de la veu, postura corporal i extensió dels fragments, i el fet que els intèrprets s’encarreguin en alguns moments d’ajustar el so i les llums —el disseny tècnic és a càrrec de Lluís Robirola— ve a reforçar la idea que la recerca i la construcció de l’espectacle els pertany, fins al punt que en dominen els temps, els sons i les textures.
Els relats se superposen i, tot i que els canvis d’accent i de dicció permeten distingir entre els diferents testimonis, hi ha experiències que són vàlides per a tots, i d’altres que no. Apareixen —i cal caçar-les al vol, totes aquestes expressions particulars— sentiments d’abandó i de culpa; mons paral·lels i imaginaris com a defensa enfront del bullying; somnis recurrents de persecució, fugida, ofec o caiguda; paràlisi del somni, sentiment de culpa i autolesions en múltiples modalitats. La crueltat i l’ona expansiva de les xarxes socials. L’ocultació, el menyspreu, les calúmnies. L’excés d’emocions i l’espiral d’ansietat constant. La perversa (ir)racionalitat que fa que tot condueixi a la fatal i en aparença ineludible decisió de matar-se, d’acabar amb tot.
Diu Ramón Andrés —Semper dolens (Acantilado, 2015)— que la història del suïcidi no és més que la historia —individual i social— del dolor, un mostrari de la fragilitat humana. I que en tot ésser viu hi ha un impuls que, paradoxalment, estimula tant la supervivència com l’autodestrucció. No és veritat que estimem la vida incondicionalment. Per això cal fer que valgui la pena conservar-la. No m’oblideu mai, proposta de teatre verbatim, basat en la paraula dels testimonis, busca conscienciar de la necessitat de demanar i oferir ajuda. Sense estigmatitzar, menystenir ni romantitzar.
Crítica publicada a Núvol el 23 de maig de 2018
