No se registran conversaciones de interés

informació obra



Dramatúrgia:
Roberto Fratini
Intèrprets:
Laura Calvet, Maria Salgado, Alessandra García
Il·luminació:
Ana Rovira
So:
Carlos Gómez
Vídeo:
Txalo Toloza
Ajudant de direcció:
Txalo Toloza
Autor:
Alejandro Curiel
Direcció:
Alejandro Curiel
Sinopsi:

És un muntatge signat per Roger Bernat, un artista especialitzat en muntatges teatrals sense actors en els quals l'espectador assumeix el protagonisme, sigui convertint-se en part de la funció (La consagració de la primavera, Numax-Fagor-plus, vista al Grec 2014...) sigui, com en aquest cas, esdevenint un mediador que es crea la seva pròpia versió dels fets escollint entre un seguit de textos i converses. L'acció es remunta a l'any 2012, quan alguns ciutadans residents a Ceuta van viatjar a Síria per combatre amb l'Estat Islàmic. La policia va intervenir els telèfons d'aquests individus i va sotmetre a control les seves publicacions en les xarxes socials. La repetició literal i la reproducció mecànica d'aquests textos i els diàlegs telefònics que mantenien són, de fet, la matèria primera de No se registran conversaciones de interés.

En entrar a la sala, cada espectador rebrà uns auriculars sense fils amb tres canals, cadascun dels quals els permetrà escoltar uns actors reproduint alguns d'aquells diàlegs. I saltant entre canals diversos, cadascú es construirà el seu propi relat, de manera que no hi haurà dos membres del públic que visquin la mateixa experiència. El terrorisme islàmic, però també el dia a dia en els barris de Ceuta o mil i una qüestions quotidianes són igualment protagonistes en un muntatge que ens parla de l'Estat Islàmic prescindint dels filtres periodístics i que ens permet analitzar no només el fons dels comunicats de l'organització sinó també la forma d'uns missatges que han estat generats a la manera dels productes de la cultura de masses.


Crítica: No se registran conversaciones de interés

25/11/2017

Tomografia adulterada de l'entorn gihadista

per Jordi Bordes

Roger Bernat ha furgat en les transcripcions telefòniques que la policia va recollir durant prop d'un any de les trucades que rebien tres dones, residents a Ceuta. d'uns marits que s'immolarien a Síria per combatre amb l'Estat Islàmic. Roger Bernat descabdella alguns fils però sempre de manera fragmentària. De fet, fa evident que les transcripcions són, per definició, parcials i amb interpretacions sobre el contingut gravat. És tota una demostració d'una tomografia adulterada de l'entorn gihadista.

Com ho fa Roger Bernat? Evidentment, no en té prou en una exposició neta d'una o les tres transcripcions. Com sí que va fer Jordi Casanovas al Ruz-Bárcenas, per exemple o al Camargate de Jorge-Yamam Serrano amb un toc més de salsa (en part perquè es produia en un àpat). D'entrada, obliga a l'espectadro a escoltar un dles tres canals (que podrà canviar, frenèticament) però que sempre es perdrà algunes parts del contingut. en les gravacions, es colen pel·lícules i també alguna trucada informal entre una actriu i una amiga seva. O opinions del director Roger Bernat amb el dramaturg Roberto Fratini, sobre com enllaçar històries. Són picades d'ullet metateatrals que treuen ferro a una exposició dura, de document sense  filtres. 

La tria dels fragments proporciona instants insòlits, com ara les confessions d'estima dels homes que estan disposats a rebentarse amb una bomba tot i que estimen la dona i es perd pels seus fills. és una decisió presa que no admet marxes enrere. També es percep molta dificultat per comunicar-se, amb targetes de mòbils robades, amb saldos que sempre s'acaben, amb cites poc concretes perquè la dona que ha denunciat la desaparició del marit i ha format el permís de les escoltes telefòniques de la policia, prova de no incriminar familiars. 

Roger Bernat s'atreveix a colar-hi el final de Les tres germanes. en realitat, les tres dones dels homes autoimmolats es troben soles sabent molt més que la resta i sabent que hauran de lluitar per sobreviure elles i les seus fills. Amb una contradicció evident que duran sempre al cor. Pe`ro mai podran anar al seu Moscou desitjat. Per a uns, pot ser recuperar una família feliç; per a altres, el Paradís en què l'espera l'home confiat amb la bondat de la violència venjativa. Les escoltes, com la vida, són realitats paral·leles que arriben a negar-se les unes a les altres.