A Morir de dia, documental de Laia Manresa, Joan Senent Josa, biòleg i ex-addicte a l’heroïna, parla de Pau Malvido, pseudònim de Pau Maragall, germà de l’exalcalde de Barcelona. Diu que amb el seu àlies volia recordar la mala vida, és a dir la vida compromesa que portava. El compromís de Maragall/Malvido era amb aquells que estaven al marge, amb els que nodrien el sentit de la cultura underground, la Barcelona lletja i canalla. La Barcelona que també ens ha representat l’Ivan Morales a la seva adaptació El dia del Watusi de Francis Casavella. Malvido és un dels testimonis que es convoca en l’autoficció documental que Joan Sentís i Míriam Moukhles han creat per reviure la contracultura. I ho fan a través de tres figures, la de l’anomenat Pau Malvido i la del cantautor galàctic Pau Riba, a qui idolatra, i d’una dona, la Maria Muñiz, veïna de Montbau, una aparentment “don nadie” que sintetitza molt bé la figura de los “malditos” que parlava Malvido.
La petita sala del Maldà és un espai estrany i rarament idoni per un projecte d’aquesta mena. La proposta funciona per proximitat, però a l’antiga casa del Baró de Maldà, on fa centenars d’anys que el noble exercia com a cronista de la vida barcelonesa, ara s’hi ressuscita l’esperit més contestatari a través d’una dramatúrgia teixida a quatre mans, les d’Albert Boronat i Maria Donoso. La idea original és de la Moukhles & Sentís i tot parteix de les pròpies experiències de l’actor. Per un banda, sobre la descoberta de l’univers artístic de Pau Riba i la frustrant trobada amb el cantautor per una banda. Per l’altra, la coneixença, a través del 112, de María Muñiz, una dona gran sense més aliment que una vida intensa, tràgica i plena d’art. Maria Muñiz podria ser germana d’Ocaña i de la mateixa colla que Cheli i Teresa de LaLínea. Tanmateix si busquem altres referents també els podem trobar en l’audiovisual, tant en el documental de Morir de dia com el Barcelona era una fiesta de Morrosko Vila-San-Juan. La transformació urbanística i moral de la Barcelona de la Transició és un tema que periòdicament es recupera. A Nodi, en un format de documental autoficcionat, adopta un punt de vista romàntic, idealitzat. I al ser-ne conscient d’això, el final esdevé com una bufetada a la cara de tots aquells que voldríem agafar les espardenyes de set betes i posar-les a un altar.
L’obra funciona també per una posada en escena senzilla. L’escenari és una taula plena de discos i llibres, amb un tocadiscs, llums de peu, i tres micros. Com si fos un estudi de ràdio improvisat. Els tres actors també ocuparan els espais buits quan vulguin representar el seus alter egos o interpretar-nos alguna cançó. La il·luminació de la Gabriela Bianchi busca sempre el retall de les figures, aposta més per la llum íntima que la general. I el disseny sonor d’Iker Rañé tant serveix per recuperar testimonis documentals com per crear un fons sonor fosc. En aquest escenari els tres intèrprets es dediquen a fer aquesta sessió d’espiritisme on Fermí Herrero és el perfecte Pau Riba: el seu rostre, els seus llargs cabells i la seva actitud i veu l’evoquen perfectament; la Míriam Moukhles és sens dubte la gran troballa recreant aquesta dona maleïda. La veu, la posició, aquest riure... el dibuix perfecte d’una dona de 62 anys, de la perifèria barcelonina que tant ha servit per fer de “pilingui” com per composar un bolero que li va acabar cantant-li el Jordi Boixaderas a la Loles Leon a una sèrie espanyola. Entre tots dos està el mèdium, el Joan Sentís qui exerceix de sí mateix com a veu narradora i qui uneix les dues històries per composar aquest retrat romàntic de la Barcelona contracultural. Entremig emergeix la figura del gos Nodi, què esdevé el despertar de la consciència social de la Barcelona preolímpica. Ell és el germà bord de Cobi. Com Muñiz o Malvido (no tant Pau Riba, no ens enganyem tampoc) és el maldito que no ha pogut sortir a les pàgines de la història.
