Perdoneu que com qui diu comenci pel final, i que ho faci alhora fent una cosa tan lletja com ara ho és oferir un spoiler encobert del darrer moment d’aquest espectacle. Però el títol que li he posat a aquest comentari sobre una proposta que es troba entre les més sucoses que ara mateix ofereix la nostra cartellera, ve a resumir una mica la filosofia ( per dir-ho en pla pedant) i el rerefons dramàtic que es mou tota l’estona darrera del mític cortinatge vermell de la mítica sala Zeleste que, convenientment clonada, fa ara de frontera entre l’espai escènic del Maldà i el carrer .I si ens posem un xic presumptuosos , fins i tot podríem dir que aquest cortinatge en té quelcom d’expressió metafòrica del que vol transmetre l’espectacle. Els cortinatges vermells que tant ens captiven ( jo sóc el primer en caure als peus del seu encanteri) tendeixen a romantitzar els dos món que separen: romantitzen tant el món de la sovint feixuga realitat amb ànima “loser” que es mou per les cantonades d’aquells barris en els quals resulta de vegades difícil separar la bohèmia de la misèria , com la representació d’aquest món que trobem a l’escenari de la cultura (sigui aquesta alta, baixa, alternativa o underground, adjectius potser no tant contraposats com pugui semblar a primer cop de vista) . Això, un cop aquest món es sotmès al tractament que d’ell ens ofereixen els poetes que aspiren a ser vistos com a maleïts fins i tot quan no troben ningú que els maleeixi , els cantautors més o menys galàctics o més o menys diòptrics, o els escriptors noctàmbuls que quan es fan grans es dediquen a perseguir l’ombra dels watusis que van intuir veure quan eren adolescents. I si el watusi que fins fa no res omplia de gom a gom el Teatre Lliure de Gràcia ( i del qual esperem un ràpid retorn) et ve d’immediat al cap només llegint el dossier de premsa del muntatge signat per De La Moukhles & Sentís, és perquè el més que fantàstic llibre que Casavella li va dedicar al dia del watusi, el més que notable muntatge escènic que Iván Morales ha construït a partir d’ell i la més que estimulant autoficció que Moukhles and Cia. ens presenten al Maldà , formen un molt complementari trio , al qual només li mancaria afegir-hi, per a que la concupiscència sigui total, el catàleg de l’exposició “L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70” (que va provocar nutritius estralls contraculturals al Palau Robert fa un parell d’anys) i una visita a l’exposició “La Ocaña” , oberta a la Galeria Mayoral fins l’1 de juny ( heu vist alguna vegada un quadre pintat amb semen? Doncs aquí el teniu).
Fa no pas massa temps ,era Pau Riba en persona qui, quan l’esperit nadalenc ens omplia a tots , totes i totis d’alegre joia, es dedicava a amargar-nos irònicament la festa des d’aquest mateix escenari del Maldà ,tot reinventant a “Jisàs de Netxerit” la tan nostrada tradició encarnada en “Els pastorets”. Doncs, si hi ha alguna cosa material o immaterial del noi captivat per la noia de porcellana que encara sobrevisqui entre les nobles parets nobiliàries del Maldà, de ben segur que es sentirà molt satisfet, trobant-se cara a cara amb aquesta mena de doppelgâgner seu que ha posseït Fermí Herrero, un dels tres excel·lents intèrprets de tan excel·lent muntatge. Un muntatge en el qual Joan Sentís oficia com a conductor autoficcional, perquè és ell, qui voldria ser l’ombra de Pau Riba... i qui es conformaria amb una paraula de recolzament i/o complicitat de l’ídol, per tal de sentir-se tan rebel i tan alternatiu i tan contracultural i tan pseudo hippy i tant fill del maig del 68 i tant hereu de l’aura transgressora de Nazario i tan proper a l’esperit destroyer de “El Vibora”... com ho havia estat ( o , com a mínim, com ell imagina que ho havia estat) el seu ídol.
Però quan les paraules de complicat no arriben i van passant els anys, pot ser que t’acabis trobant amb el marginal gos fantasma sense amo i sense cua en el qual s’hagués pogut convertir el mateix Cobí, si el seu destí olímpic li hagués estat negat. Si et tanquen les portes de tots els estadis olímpics, pot ser que acabis convertint-te en un “maldito” dels de debò, no dels que assoleixen aquesta categoria des del postureig o la moda mediàtica. Llavors descobreixes que darrera les llampants cortines vermelles del primer Zeleste ( el de debò, el del carrer Argenteria) s’hi troben els carrers en els quals has d’anar en compte d’on trepitges , no sigui que el peu tingui la mala pata de punxar-se amb una additiva agulla infectada. I descobreixes alhora que amb vistes a aquests carrers, s’hi troben els domicilis potser no del tot saludables en els quals resideixen “malditas” tan flamencament poètiques com ara la Maria Muñiz, la sexagenari resident a Montbau de tornada de tot , salerosament interpretada per Miriam Moukhles. I quan et trobes algú així, com li passa al Joan, la tendència a romantitzar-ho tot torna a fer de les seves. Cal llavors que una figura idolatrada et faci – ens faci a tots- tocar dempeus a terra. I et pregunti -ens pregunti a tots- de què anem, què pretenem amagar , quina imatge pretenem construir, quina mena de passat volem inventar-nos , amb tanta romanització. Tot pregat, mentre es pregunta –ens pregunta a tots- si veritablement som capaços de sobreviure , sense fer us d’un romanticisme que també “los malditos “ es fan seu, a l’hora de donar-li sentit a aquella narrativa personal que, vista des de fora, pot semblar la narrativa del fracàs. Però que vista des de dins, lluita amb ungles i dents per presentar-se com la narrativa de l’anticonformisme... potser només per auto enganyar-se? Son coses que et venen al cap, gaudint d’aquesta proposta escènica notablement ben construïda i ben tramada, des de la seva aparentment senzilla aparença.
