La temporada passada assistíem a dues entregues del projecte Pupilas pintaban mis sábanas (Quadre #1: Cheli i Quadre 2: #Teresa), de Lalínea, que resseguia les vides reals d'alguns consumidors d'heroïna a la Barcelona dels anys setanta, vuitanta i noranta, per interrogar-se a l'entorn de la gestió química del plaer i del patiment en la societat contemporània. Pel camí, Erik Forsberg i Úrsula Tenorio desmuntaven relats oficials i abordaven motius com la clandestinitat, l'estigma, la llibertat o la desesperança.
Ara una altra jove companyia, La Moukhles & Sentís, s'endinsa en la mateixa època per evocar la contracultura i la generació dels malditos. La direcció va a càrrec de Maria Donoso i Albert Boronat, que signen també la dramatúrgia, en part construïda amb textos de Marisa Muñiz. La peça va ser estrenada al festival Temporada Alta, en una única funció, i es pot veure ara al Maldà. Tot això en una temporada on aquella Barcelona canalla ha ocupat escenaris com el del Lliure –El día del Watusi– i el Texas –Ocaña, reina de las Ramblas–.
Joan Sentís ens rep molt amablement, com si fos l'amfitrió d'una festa privada, i ens diu el títol de la cançó que està sonant. L'escenografia de Miriam Alemany consta d'una taula amb micròfons ‒i un tocadiscos, vinils, revistes, catàlegs‒, com un modest set de ràdio o un petit altar. En primer terme, com una ofrena, hi ha unes espardenyes de set vetes; al fons, un teló vermell com el de la sala Zeleste de Víctor Jou, on va néixer l'Orquestra Plateria, que forma part de la banda sonora de l'espectacle.
L'actor condueix una autoficció documental amb què explora uns anys que el fascinen, anteriors al seu naixement ‒ell és un “nen olímpic” de 1992‒. Es remunta a la primera vegada que va veure per televisió el que seria el seu gran ídol, Pau Riba, calçat amb espardenyes. Tant va pregonar l'adolescent Sentís el seu fanatisme pel cantautor que va aconseguir que la seva professora de català ‒ai, Tònia!‒ convidés l'artista a l'institut. I el galàctic hi va irrompre, sí, descalç i queixalant una poma mentre improvisava un po(e)ma visual a la brossiana manera.
Una de les grans virtuts de la proposta és que Sentís no se centra només en la figura de Pau Riba, sinó que alterna aquesta fixació amb una altra de més recent, la que experimenta per Marisa Muñiz, que va conèixer com a usuària d'un servei d'assistència telefònica on ell treballava. Aquesta dona de seixanta-dos anys que viu al barri de Montbau va ser també una maldita, com Riba i com Pau Malvido, però a ella ‒que no ve de la burgesia ni té cap avi poeta‒ només la coneixen els seus veïns. Per més que ha tingut una vida dura ‒tràgica, fins i tot‒, mostra una salvatge, indoblegable alegria. Ho sabem perquè la brillant composició de Miriam Moukhles aconsegueix que vegem el personatge de manera molt concreta, terrenal i entranyable.
El tercer vèrtex del triangle actoral és Fermí Delfa, que buida l'expressió per encarnar Pau Riba ‒és sorprenent com aconsegueix atrapar-ne el gest‒; resulta impagable, per tendra i marciana, la conversa “mandrosa però rigorosa” amb Malvido, cronista de luxe que assumeix Moukhles. Més endavant, Delfa interpretarà amb extrema i precisa intensitat el patiment d'un amic de Marisa –i antic amo del Nodi– marcat per mil cicatrius. També assumirà puntualment personatges com el de la mestra franquista sortida d'un conte autobiogràfic de Muñiz.
Si les figures de Riba i Malvido emergeixen gràcies a un llarg procés documentació –entrevistes, declaracions i enregistraments diversos–, la semblança de Marisa Muñiz es construeix a partir dels seus escrits, publicats a Antología de relatos y poemas, un llibret que podeu adquirir al vestíbul del Maldà, i del qual, a parer meu, destaquen el relat “Señoritas de Avinyó” i el poema “Primavera del 81”, explícitament dedicat a recordar o celebrar el seu món d'inconformistes i marginats. La dramatúrgia li reserva un lloc important al conte "Nodi", sobre un gos de barriada que Sentís veu com el germà no reconegut i perdedor del Cobi. I emociona l'extraordinària interpretació –Moukhles, novament– del bolero Dicen de mí, escrit per Muñiz per a la sèrie Para qué sirve un marido.
Joan Sentís, com a conductor del relat, va posant el focus alternativament en Pau Riba –maldito oficial, ídol a contracor– i en les “històries d’artistes i de feixistes” de la carismàtica Marisa Muñiz, que ha sobreviscut “en contra de toda estadística mundana” i representa tota aquella gent arraconada que no ha volgut renunciar ni a la poesia ni a l'acràcia. Més enllà d'ells dos, es conjuren els noms de Pepe Ribas, Ocaña, Claudi Montañá, Oriol Tramvia i Jaume Sisa, entre d'altres; i apareixen també la barra del Zeleste, les Jornades Llibertàries i el Saló Diana. Això sí, de tant en tant l'evocació és interrompuda per temes de l'anomenat rock català que va omplir l'Estadi Olímpic a principis dels noranta. Pur sarcasme i anticlímax.
Un gos espectral, un cantautor-mèdium i una artista d'extraradi amb duende són alguns dels raros que poblen l'univers de La Moukhless & Sentís. Està clar, però, que contemplar-los des del present, sense haver format part de la moguda, porta inevitablement a la seva romantització. I si funciona tan bé el final de la peça és justament perquè els creadors troben la manera de desemmascarar els seus propis mecanismes de fabricació d'ídols i d’identificació –il·legítima?– amb les figures que tant mitifiquen. Sense aquest gir honest, autoconscient i autoirònic, no hauria tingut tant de valor el seu emotiu viatge als anys setanta i vuitanta. Bravo, companyia!
